Travessa per la Llibertat

     M’hauria agradat acompanyar el conseller Turull, l’amic Jordi, en algunes etapes més.

     Només m’ha estat possible fer-ho en el Tram del Bruc a Igualada.

     Moltes persones que acompanyen en Jordi Turull es volen retratar amb ell. En sóc un. És un honor que es recordi de mi.

     En passar per Castellolí fem una aturada per esmorzar. Alguns voluntaris regalen beguda i menjar als caminants.

     Aquest és el tram 10 dels 15 que hi ha prevists. En Jordi Turull i els que l’acompanyen en aquesta Travessa  avui a Igualada, hauran fet 2 terços del total de les etapes.

     No dubto que els 5 trams que resten els faran amb èxit. Té energia garantida.

     Els que també seguim la travessa pels mitjans i les xarxes de comunicació  ens assabentem, que el dia 24 de juliol conclouen el tram final: del Prat de Comte a Arnes.

     Hi ha claror al final del túnel.

     La  nostra “dissortada pàtria” també té gestes que, com la d’avui, ens fan ser optimistes.

     Incansables: com diu la cançó "Els nostres tambors" que els Buhos han cedit per aquestes jornades de camí: “No hi ha sospita de rendició”

     Encara que de tant en tant ens haguem d’aturar per reprendre l’alè.

     Sempre deixem la foscor enrere.

     Passem prop de vinyes, boscos, terres de cultiu, granges...

     A l’Anoia el sol escalfa de valent: l’estiu en la seva plenitud.

     Si no ens aturem, aconseguirem totes les fites que ens proposem.

     La capital de l’Anoia ens dona la benvinguda. Des dels cotxes molts conductors saluden els caminants.

     Al Passeig Verdaguer d’Igualada ressonen els crits de: In, Inde, independència!

      El passeig és llarg. L’ombra dels arbres amoroseix el final del camí.

      Falta poc per arribar a la plaça de l’Ajuntament.

      En Jordi busca a la motxilla...

     ...una samarreta per a l’alcalde d’Igualada, que ha sortit de l’Ajuntament per a rebre’l. Com ho han fet a tots els pobles i viles per on ha passat. Com va fer a Manresa el MH President republicà de Catalunya: en Pere Aragonès. Com farà també a Igualada mateix, l’Honorable presidenta del Parlament de Catalunya: Laura Borràs. I també l'honorable consellera Alba Vergés. I consellers com l'Honorable Josep Rull que ha fet més d'una etapa amb el seu company Turull.

     El conseller Turull està agraït al “seu” poble. Veient la seva esquena suada li diem el mateix que hi porta escrit: gràcies! 

Vall Ferrera

      He trucat a la porta de l’aire.      M’han vingut a obrir els xiscles de les orenetes.       Un grapat de dolços records.      Les olors d’un pom de flors boscanes.      I la de l’hort del matí.      La solitud d’una ermita.      L’espiritualitat d’un capvespre.      Encara no he perdut el camí.      D’una fita de llibertat que sempre em guia.      El vent de l’amor m’hi du de la mà.      Allà on sempre ens retrobem...     ... amb somriures que trobem a faltar.      I som els penúltims de marxar de la vall.      De noves carenes per descobrir.      Deso una estona les botes d’alta muntanya...    ... i em calço unes belles (i velles) xiruques.      Per viure matins a raig i càlides i refrescants tardes d’estiu.      Vespres de música d’acordions.     De pobles que fa més de 1.000  anys que hi són.

Pic d'Eina a Núria

Com que és dia laborable i és d’hora, es compleixen els versos de Joan Maragall:

“Verge de la Vall de Núria

voltada de soledats”.Des de la vall de la Coma d’Eina  s'albira el pic, on hi resten dues clapes de neu.

     El crit d’una marmota trenca el silenci i la soledat. Tenim companyia.

    Més amunt un isard contempla dos excursionistes que pugen lentament cap els seus dominis.

     L’isard s’afegeix al seu ramat, i s’allunyen de la presència de les dues figures estranyes.

     Aquest ramat d’isards cada dia té l’oportunitat de contemplar, a més de l'Eina, la immensitat de carenes, com la que admirem ara mateix: el Nou Fonts, el Nou Creus, la Fosa del Gegant, el Pic de l’Infern... tots ells de més de 2800 metres.

     Trepitgem una d’aquelles clapes que vèiem tan amunt: ja som gairebé al Pic d’Eina.

     Tenim una gran alegria perquè han indultat els 9 presos polítics: dues dones i set homes.  Però... i els exiliats Carles Puigdemont,  Clara Ponsatí, Toni Comín, Josep Puig, Josep Miquel Arenas (Valtonyc), Marta Rovira, i Anna Gabriel? 

     I els que encara resten a la presó com el cantant Pablo Hassel i el jovent d’Altsasu? I els 3.000 processats, víctimes de la repressió?

      Dalt del Pic d’Eina (2.794m) pensem que tenim una eina, moltes eines.

     A vegades la prudència ens fa abandonar un camí. Volíem fer també el Torre d’Eina però uns núvols ens adverteixen que serà millor fer-lo un altre dia.

     El Pic de Núria (2784m) és més a prop i suposem que, malgrat que el Puigmal comença a tapar-se, el temps aguantarà i podrem fer el cim. I l'assolim.

   Just quan comencem a baixar del Pic de Núria comença a ploure i aviat la pluja es converteix en pedregada.

     Els imprevists, ja ho diu la paraula, no es poden evitar.

     Els cims de les muntanyes que al matí eren verds, després de la pedregada semblen nevats.

     Just quan arribem de nou al Santuari de Núria l’aiguat es desferma i plou a bots i a barrals.

     Però ja ho diu la dita: “després de la tempesta reneix el sol”.