dimecres, 19 de novembre del 2014

Margalida i Dani (segon i últim capítol de “Taxi al Zurich”)

Quan arribo a l’estació m’adono que no calia haver corregut tant. El vaixell cap a Maó no surt fins les 23:00. Busco la Margalida i no la veig enlloc. Potser va sortir ahir? Haurà anat amb avió? Com que ja sóc aquí i hi ha bitllets per avui, decideixo esperar.
Mentrestant, rellegeixo uns versos del poema de la llibreta de la Margalida:
Vull sentir el teu cap al meu pit,
que sentis el perfum que m’he posat.

M’agrada la seva lletra. Oloro la llibreta i sento el perfum que s’ha posat. I m’agrada. És molt lleu però tancant els ulls veig la Margalida el dia que em donà el mòbil que em deixava a la taula del Zurich.
Quan salpa el vaixell i els llums de Barcelona queden lluny, llegeixo uns altres versos:
Aquesta nit queda’t aquí
Vull viure amb tu aquest instant.

Quan arribo a Maó vaig a buscar el primer autobús que enllaci amb Ciutadella. Miro per la finestra els marges de pedra i com passen els quilòmetres.
No hem de perdre ni un segon més
Si no l’amor és massa car

M’han indicat que quan fos a ses Voltes no em podia perdre. Entro al seu 
carrer i aviat trobo el número. Obre ella mateixa. Em mira amb la boca oberta.
    - Bon dia Margalida. Et porto la llibreta...
    - I si te presentes abans? - diu ella amb una mirada que no sé si és de 
sorpresa o d’incredulitat.
    - Ah, sí! Em dic Dani, sóc el noi del Zurich... no em recordes?
    - Sí que te record. I com és que has vengut?
    - Bé, no ho sé, he vist la teva adreça a la llibreta i...
    - Passaves per aquí davant i has pensat, mira li dón sa llibreta - em diu 
gairebé tallant-me.
    - Em creia que t’agradaria recuperar-la - li dic.
   - Gracis pel gest. La pories haver enviat per correu.
   - També tenia ganes de tornar-te a veure.
   - Vols entrar? - diu la Margalida mentre acaba d’obrir la porta i amb un gest 
em convida a passar - mumare és fora, està treballant. Vols menjar qualque 
cosa? O prendre un refresc?
   - No t’amoïnis Margalida. No fa gaire que he esmorzat.
    - Al menys beuràs un poc d’aigo?
    - Un got, gràcies.
    - Anava a sa platja. Me pots acompanyar si vols.
    - I tant! - dic. I li xiuxiuejo - “Hem de viure ara i demà, que el temps passat no
 tornarà.
    - T’has après es poema? - Em pregunta mentre agafa la bossa - Aquest no és
 gaire bo.
    -  En fas de més bons?
    - A sa platja te’n diré un de millor.
    - No és temps de banyar-se - li dic, mirant el cel.
    - Idò? No t’agrada caminar per sa vorera de la mar?
    - Amb tu. Segur.
    - Fas rodolins amb es “amb tu”?
Caminem cap els afores de Ciutadella. Xerrem com si ens coneguéssim de 
sempre.
Quan arribem, la Margalida es descalça, deixa les avarques, a la sorra, i apila 
petxines ran de les ones.
   - Què fas? - li pregunto mirant les closques que clava a la sorra.
    - T’he avisat que a sa platja et diria un poema. L’estic dibuixant a s’arena - diu
 alçant-se una mica la faldilla per a que l’onada no li mulli. El tatuatge queda al 
descobert.
   - Puc mirar de prop el llangardaix que dus tatuat?- li dic assenyalant-li la cuixa.
   - Molts pocs l’han vist de prop - diu ella amagant mig somriure. És una espècie protegida.
   - Treu-te la roba, digue’m “t’estimo” i vine amb mi. - li dic mirant-li els ulls.
   - Aquest vers no és literal, no facis trampes - Em diu divertida. I afegeix - És 
una exageració poètica!
Passen les onades, i desfan les petxines que la Margalida havia posat.
    - Quina llàstima - li dic-
    - Aquest ha estat es poema. Un dibuix que sa naturalesa desfà.
    - L’onada no l’ha desfet Margalida, l’ha canviat...
         - Has comprès el que et volia dir, Dani.
        - Em deixaràs que algun dia desfulli una margarida?
    - Si ha de sortir que sí... Quan has de marxar? - em pregunta abaixant la mirada.
    - Avui mateix a s’hora baixa agafo un avió. Demà haig de ser a sa feina.
    - Parles com jo? T’atreveixes amb sa llengo dets menorquins! - Diu tornant a 
mirar-me els ulls.
    - Haurem de quedar al cafè quan tornis a Barcelona, per a que em donis 
classes. Vull perfeccionar es deix.
    - Sa setmana que ve tornaré - Em fa un petó a la galta i em diu a l’orella - Ara 
mateix no se m’acut cap cafè a Barcelona, que sigui un clàssic de trobades, que el 
que s’escriu a una moleskine acabi passant de veritat, que estigui a un lloc cèntric 
i que coneguem tots dos.
     - ...
Participació del blog Fita, (sa darrera, ho promet) per al projecte de la Gemma Sara i altra gent dels blogs, "quedem al Zurich"  Per a més informació visiteu el blog Truquem al Gegant del Pi? de la Gemma Sara

32 comentaris:

  1. Molt prometedor aquest final... una continuació que valia molt la pena. Sí senyor!!! S'acaba el termini pels relats del projecte Zurich, van dir fins el dia 20. Ho hem aprofitat fins al final. Jo també!!!

    M'ha encantat el teu menorquí... hi tens traça... imagina't quan perfeccionis el deix...

    Si no se'ls acudeix el cafè en qüestió, segur que serem molts a poder-los ajudar... ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracis Carme, Segurament hi ha alguna paraula que no hi hauria de ser, o a l'inrevés.
      Tallem just, només resta un dia!

      Elimina
  2. Oh, a mi també m'ha enamorat sa llengo! I les petxines, el poema, és molt romàntic. Promet molt aquesta relació... I tanca molt bé la història, com un cercle que torna a l'inici però ara amb un futur esperançador per aquest nou amor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Sílvia. Tant un com l'altra han tirat pel dret.

      Elimina
  3. Vaja, un final feliç...Ai aquest mar que esborra els poemes! Jo en recordo un que esborrava noms! Aquest relat té gust d'ensaïmada mallorquina.
    Petonets, Xavier.

    ResponElimina
  4. Gràcies Roser. Ara mateix en menjaria un tall, ben farcit de cabell d'àngel..

    ResponElimina
  5. adorables les paraules amb llengua de ses illes, a veure si la relació triomfa

    ResponElimina
  6. En aquest cas la llengua i sa llengo són protagonistes. I la llenga, que diem a Sants.

    ResponElimina
  7. Sa llengo sona fantàsticament bé i la parella i les imatges... un regal!!

    ResponElimina
  8. Gràcies Gemma Sara. Tota aquesta gent, existeix gràcies a les que heu engegat la idea del Zurich.

    ResponElimina
  9. Que bé has acabat la història, aquests dos tindran moltes coses per explicar-se, i per explicar-nos a nosaltres. M'agrada l'accent de ses illes!

    Ostres, escrivint el meu relat vaig tenir un pensament fugaç i vaig témer que la idea, que em semblava bona, no l'hagués tret d'alguna altra banda, i no del caparró. Ara recordant el teu relat complet, la història de la primera part, penso que si no se m'ha barrejat una mica del teu en el meu escrit. No és ben bé el mateix, però m'hi ha fet pensar. En tot cas, no ho he fet voluntàriament. Llegint aquesta segona part em pregunto si jo també hauria de buscar un bon final per la meva història, que és una mica més enrevessada, però m'agraden els finals oberts...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xexu, en aquesta vida tot s'entrellaça. Tots plegats ens influenciem. He llegit el teu escrit, que m'ha agradat molt,i considero que són dues històries ben diferents,

      Elimina
  10. Sempre tan brillant, Xavier! M'agrada el poema fet amb closques, abstracte.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La resposta que la Margalida li fa al Dani, quan ell interpreta el poema de les closques i les onades, em fa pensar que la Margalida ha visitat el teu blog: "En cada vers que has entès"

      Elimina
    2. Gràcies, Xavier! Tinc una seguidora més.

      Elimina
  11. Ostres, que no es deixi perdre aquesta noia!

    ResponElimina
  12. Esperem que a la segona vagi la vençuda.

    ResponElimina
  13. Mil felicitacions, Xavier, perquè penso que no pot perdre aquesta noia!

    Perquè tens una llengua de ses illes preciosa, i perquè com sempre la fotografia és una meravella.
    Ah!, tothom que et respon sap la llengua de ses illes?
    Ahir i vaig estar jo al Zurich.. Amb mi qui ho anava a dir, vanin de tant lluny??
    Suposo que algú va veure que el cafè no era car i en cambiat el preu. Ara és més car!!
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Josep. La nostra llengua és preciosa, i les seves variants i accents l'enriqueixen. Com diu en LLach: "venim del nord, del sud, de mar endins, de terra enllà..."
      He llegit un comentari teu al blog de la Bruixeta, on dius que has estat a Barcelona. Un bon lloc el cafè Zurich.

      Elimina
  14. Molt bonica història, Xavier. Convida a somiar. No coneixia el Zurich, però ara ja és com si fos casa meva. Veig que portes bé el menorquí. Jo, darrerament hi estic ben familiaritzada. La setmana passada vaig anar a veure Lucrècia de Joan Ramis que, tot i ser clàssica i parlada en menorquí, és una meravella. I fa uns dies el meu fill em va passar un text de Toni Gomila que és molt bo. Et poso l'enllaç de youtube, per si et fa gràcia escoltar-ne un fragment https://www.youtube.com/watch?v=IDXv0Pj7XB4

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies dobles Teresa. Pel teu comentari i també per l'enllaç que passes del teatre en el català de les illes.
      Si algun dia vas a Barcelona, ja saps on anar a prendre un cafetó.

      Elimina
  15. Sí, Xavier, ho dic en el bloc de la Bruixeta i en el teu també. Vaig baixar de visita al Clínic, i allà mateix em van canviar l'hora. Vaig aprofitar i vam anar al Barri Gòtic i també al Zurich. Per cert, al cafè ara és més car!

    La culpa és teva (perdó). Al principi vas dir que era molt barat. Hi havia la tassa de cafè i el tiquet, a la foto.

    ResponElimina
  16. El ticket era real.
    En tot cas, un dia és un dia!

    ResponElimina
  17. M'agrada relat i fotos. I el toc lingüístic menorquí m'ha encantat.

    ResponElimina
  18. Content i agraït de la teva visita. Coincidirem al Zurich?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Del Cafè Z. estic massa lluny però potser coincidirem al llibre; em faria il·lusió perquè totes les aportacions dels blocaires que he llegit m'han semblat francament bones.

      Elimina
  19. Ai, que bonic, que romàntic! M'ha agradat molt!

    ResponElimina
  20. Gràcies Bruixeta, com se sol dir, és un final que augura un bon principi,

    ResponElimina
  21. Diuen que els déus escriuen amb línies tortes... Però qui les interpreta amb èxit obté l'amor i una petxina.

    ResponElimina
  22. Quina dita més bonica! No la coneixia, és per recordar-la.
    Gràcies Olga. Amb els teus comentaris sempre s'aprèn.

    ResponElimina