dilluns, 1 de febrer del 2021

Can Pistraus

 

Em semblava una fal·làcia
per fi he trobat can Pistraus.
No hi puc entrar, quina gràcia...
No et fot? He perdut les claus!
He trobat un vell clauer:
deu ser de can Rovellats?
Tancats a base de bé
els consells descantellats.
Molt millor que no t'hi acostis,
és més: mira-t'ho de lluny.
Ni amb clau, la porta no obris
que tinc el cor en un puny. 
                                                                                     (Carme Rosanas)
Lliures com les marietes
ni adormits ni agenollats
votant esquerres o dretes
ben triats i garbellats.
El gripau blau festeja el dragó roig
enamorats passegen de bracet
tant un com l’altre diuen que fan goig
van de viatge i no compren bitllet.
Tot galopant el cavall del Pepet
i a tot drap l’aire de trot migpartint
com si jugués a l’arri tatanet
amb llibertat i l’esperança al cint.

29 comentaris:

  1. Un altre passeig amb rima que m'ha alegrat el dia.
    Gràcies, Xavier!

    I unes aferradetes per acabar.😉

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una sort que les rimes i fotografies
      t'alegrin els passeigs i els dies.

      Elimina
  2. Vigila molt amb això d'anar a Can Pistraus, que sempre ha tingut connotacions una mica negatives...

    Molt millor que no t'hi acostis,
    és més: mirat'ho de lluny.
    Ni amb clau, la porta no obris
    que tinc el cor en un puny.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt millor que no t'hi acostis,
      és més: mira-t'ho de lluny.
      Ni amb clau, la porta no obris
      que tinc el cor en un puny.

      (perdona la repetició: faltava un guionet)

      Elimina
    2. Els guionets són importants. Gràcies Carme, aprofito la teva contribució per allargar el guió.

      Elimina
  3. Xavier, espero que els catalans l'encertem el proper 14F, o ens anem tots a Can Pistraus.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Esperem que no siguem tan babaus
      d'anar-nos'en a can Pistraus.

      Elimina
  4. Ves a saber , igual si està prou bé...M'has fet riure, que ja va bé!
    Bon vespre. Xavier.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser que tinguis raó també
      moltes gràcies Maria Roser.

      Elimina
  5. L'altre dia Can Poca-solta, avui Can Pistraus... Xavier, em sembla que vas amb males companyies...

    ResponElimina
  6. No en tinc el cartell però sé que hi ha una família pagesa al Prat de Llobregat (això és cert) als que anomenen can Caga déu... Déu-n'hi-do!
    I a Sants, quan jo era petit existia una botiga de joguines que tots coneixien per can Llufa. Molt a prop del carrer de les Cagarades. I això també és cert.

    ResponElimina
  7. A esto yo le llamo disfrutar entre imágenes y textos.

    ResponElimina
  8. Al poble, també tenim un "Can Pistraus" .. i no està gens malament !! ;D
    https://www.instagram.com/can_pistraus/

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquest can Pistraus de la fotografia és de molt més amunt: al Pallars Sobirà.

      Elimina
  9. Que bé aquests somriures que ens arrenques, Xavier! Enmig d'aquest món que cada dia va a pitjor, és una alenada d'aire fresc.
    Sabia què volia dir anar-sen a can Pistraus, però no que hi hagués cases que en presumissin. Veig que sí.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquesta és de Tírvia, a la Vall Ferrera.
      L'any 1938 Tírvia va acabar pitjor que can Pistraus. Va ser bombardejada salvatgement per les tropes franquistes.

      Elimina
  10. No coneixia l'expressió (i reconec que he entès millor alguns comentaris després de buscar-la ;) La pròxima volta que vaja a la meua estimada Vall Ferrera m'hi fixaré. Amb llibertat i esperança al cint, sempre!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si aquesta pandèmia dura gaire tot acabarà a can Pistraus! No sé si al País Valencià dieu allò d'anar-se'n en orris, que seria molt semblant.

      Elimina
  11. Uns versos -molt ben ritmats i rimats- que arrenquen un somriure, tan necessari en aquests temps...
    No sabia que hi hagués cases amb aquesta expressió tan nostrada. No els deu anar gaire bé, oi?
    Gràcies! Per cert, m'encanta el gosset de la darrera foto (és el cavall dep Pepet?)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquesta casa del Pepet existeix, però el Pepet, un dels darrers pagesos de Sants fa molts anys que va morir. Quan jo era petit el Pepet tenia cavall i carro per anar als seus horts (a la Marina de Sants, ara tot són edificis i/o fàbriques)i m'hi havia dut. I al seu gos li deia "Negritu".
      Els temps canvien i el gos de la casa ara és blanquet.

      Elimina
  12. M'agrada que permetis als votants d'esquerres o dretes de continuar sent independentistes! Sempre de tan bon humor, Xavier!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sempre i quan sigui una dreta moderada, civilitzada i democràtica.
      Mantenir el bon humor no sempre és fàcil. Hi ha qui per fer humor ha hagut d'anar a l'exili.

      Elimina
  13. Ja fa temps que no ho faig, de seguir cap blog, ni el teu, per desgràcia, però veus avui he tingut un premi perquè he rigut amb el teu can Pistraus.
    Recordo que abans seguia un blog que tenia aquest nom, i creia que era en aquell lloc om podríem trobar el famós can Pistraus. Moltes gràcies.
    https://www.eixdiari.cat/opinio/el-bloc-de-can-pistraus

    ResponElimina
  14. Que bo, un blog de can Pistraus. Entraré a visitar-lo, gràcies Josep. Salut!

    ResponElimina
  15. Molt ben trobats els acudits. He fet foc en aquests fogons que mostres... fa tants anys... Fèiem servir carbonet, que venien en paperines i alhora servia per dibuixar. Però llavors era feliç, duia els vestidets d'estiu i saltava per les muntanyes. Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquest fogó era de la meva àvia i el guarda el meu germà petit. Quan els meus pares es van casar van anar a viure a un pis, on encara hi viu la mare, i encara no havien acabat les obres i van haver de cuinar algunes setmanes amb un fogó com aquest.
      Recordo aquestes paperines de carbonet i també hi havia dibuixat, segur que no tan bé com tu, Olga.

      Elimina