El Bernat, és un entusiasta de la neu. Ell
mateix ho atribueix al fet de que va néixer el dia de Nadal de 1962, just quan
queia la gran nevada. La mare no es pogué desplaçar a la clínica prevista, i encara
sort que la llevadora no vivia gaire lluny de la Riera Blanca, a Collblanc, i
amb l’ajuda d’uns veïns arribà a temps a assistir-la.
Tota la setmana, ha estat pendent de les
notícies: anuncien una gran nevada als Pirineus, i en bona mesura també al
Pre-Pirineu. I dissabte, que té festa, agafa el cotxe i s’hi dirigeix.
L’aparca al peu de la Tosa d’Alp. Troba la
neu tal com l’esperava, esponjosa i blanca, com la rosa de la innocència, com
el paper que espera un poema, com la nata, el sucre i la merenga.
Se la menjaria com si fos un plat de
menja-blanc de la Selva del Camp, o un bol d’arròs amb llet. S’enfila muntanya
amunt. Alguns esquiadors tot just han començat les primeres baixades de la
jornada. A la ràdio del cotxe, tot venint, ha escoltat que anunciaven que el
risc d’allaus era alt. Fa cas a l’advertència i puja per una pista
senyalitzada.
Ho fa per la vora d’una pista per evitar riscos, sense molestar
els esquiadors. S’ha calçat unes raquetes i s’ajuda amb els pals d’esquí. Ha
tingut molta sort amb el dia, hi ha una atmosfera nítida i gaudeix del paisatge.
Mica en mica la serra del Cadí apareix rere
la carena que segueix. De lluny veu el senyal geodèsic que corona el cim i s’hi
enfila.
Des del pic admira les Penyes Altes del
Moixeró, el Pedraforca, la serra d’Ensija i el Cadí complet. I al nord, tota la
serralada del Pirineu, des del Pallars, Andorra i l’Alt Urgell fins la Cerdanya
i el llunyà Canigó. Ha pujat la Tosa d’altres vegades, ja fa anys, caminat o
amb esquís, i encara mai no havia trobat el refugi del Niu d’Àliga obert.
Per a
ell és una novetat arribar a un cim i poder demanar una cervesa. És un plaer
beure’n l’escuma, blanca com la seva estimada. Com si fos un glop de neu
amargant, es mulla el bigoti. En demana una altra per allargar el moment. I
potser una altra...
Surt a fora. La lluminositat del migdia l’enlluerna.
Té set de neu, i s’aventura cap el cim de de la Mena i el Comabella. No vol
deixar la carena, però és conscient de que ja és hora de baixar. No es recorda
de fer-ho per les pistes i s’endinsa a la neu salvatge.
Ho fa gaudint amb la
intensitat amb que ho faria un amant novell desflorant la neu verge. Blanca com
les intencions d’un enamorat, com el vestit d’una núvia, com la roba d’una
novícia, com la puresa d’un infant, com el somriure d’un africà, com un cubell
de llet de vaca, com les llàgrimes del solitari, com la boira de l’albada, com
una salina evaporada, com la bandera blanca enmig d’una batalla, com un
ametller florit, com el cor de l’ametlló, com la coloma de la pau, com una
pregunta franca, com una resposta sincera, com el cotó-fluix, com el silenci
d’una nevada, com la farina sobre el marbre, com la pols d’una ensaïmada, com
la cara del forner, com els enagos de l’àvia...
L’acaricia amb la mà oberta.
De pujada s’ha fixat en una carena atractiva.
Encara resten unes hores de llum i decideix acostar-s’hi. Ha de tornar a pujar
part del que ja ha baixat. Mentre puja s’enfonsa a la neu.
S’ha oblidat les raquetes, segurament al Niu d’Àliga.
Tant se val! Així està més en contacte amb la seva blanca estimada. I s’apropa cada
vegada més a la carena.
La neu fa un voladís arrodonit com una
teulada. Blanca com la barba del Gaudí, com les veus de l’Escolania de
Montserrat. I s’enfila i s’enfila, gairebé és a tocar de la duresa d’un cel que
de tan blau sembla el mar.
De sobte sent un tro, un bramular que fa
tremolar el seu entorn. Mira enlaire i veu que la muntanya se li tira a sobre,
com un volcà de crispetes, blanca com l’escuma d’una onada, com el bram d’una
cascada. Aleshores recorda el perill d’allaus... intenta córrer però ja no hi
és a temps. I mentre sucumbeix a la fúria de l’onada de neu que el sepulta,
pensa en la seva estimada de veritat. Segurament que s’enamorà d’ella perquè es
deia Neus. Ara la veu estirada al llit, quan ell de matinada li ha fet un petó
al front. Entre somnis, ella li ha dit: “vés amb compte”. No li ha fet prou
cas. També pensa amb la seva filla, a qui van posar Blanca, com el llençol que ara
l’embolcalla. Fa fred i la foscor l’envolta. Potser el vindran a buscar, però
segurament ja no hi seran a temps. La primavera és propera, i si no el troben,
el bon temps ja enretirarà el llençol. Intenta bellugar-se però la pressió de
la neu el té immobilitzat.
D'ell, molt més avall només
restaran les petjades a la neu, que el bon temps esborrarà. Tanca els ulls i
abraçat a la neu espera que la mort vingui a buscar-lo. La lluna està en
creixent, no en veurà el ple. Finalment ha sucumbit, ja forma part de
l'eternitat, víctima d’una arma blanca.
