Porta’m a l’hort

Has sentit com plovia aquesta nit? Hi ha hagut tempesta. Dóna’m la mà i porta’m a l’hort, que em deixaré enredar. Caminarem entre mongeteres. Fes com al joc de la gallineta cega, tapa’m els ulls i porta’m a l’hort. 

A olorar les tomates verdes d’esperança, roges de passió. 

Vigilarem l’enciam que creix ufanós i festeja l’escarola que avui s’ha fet la permanent. De bon matí, no diré res. Buscarem perles cultivades.

Escampats a una fulla verda hi ha un grapat de diamants.

També jugarem a arrencar cebes. Deixa que amb els meus braços t’agafi per la cintura. 

La princesa marieta és admirada per l’escarabatet de la patata.

Fes-me un petó i porta’m a l’hort. Pren la fruita que s’alça prop de la flor del carbassó. 

Explica’m quina és cada planta. On creixen les faves, on s’arrodoneix la coliflor, on s’amaguen les pastanagues sota terra.

Com al conte del Patufet, aixopluguem-nos sota una col.

Fes-me l’amor, porta’m a l’hort. Si tinc gana faré un mossec a la fruita de la pomera. Suaument, com una carícia. Si tens set podràs beure de les gotes de la rosada de la prunera.

Ens acompanyen des de les branques, les abelles que busquen nèctar, i els cants que refilen els pardals i les cueretes. Esperen que marxem per a baixar a esmorzar.

El tigret també els escolta, i amb l’esguard no perd detall. Hi ha una gateta que sovint s’amaga entre les bledes i que generalment no es deixa engatussar.

Hem de sortir d’aquesta selva, d’aquest jardí. El sol escalfa, tornem a casa, perquè demà, de bon matí, vull tornar a aquí amb tu, a fer aquest camí.

Si sostingut

Els humans tenim un do. El do de buscar la llibertat incansablement. Si una persona valora la seva pròpia llibertat, qui pot ser contrari a la llibertat col·lectiva?

Tenim un do. El de valorar el que tenim però voler perfeccionar-ho. I a vegades, per exercir aquest do cal donar el do de pit.

El Do és com un Si sostingut. I fa mesos que sostenim el sí. Una majoria dels que van anar a votar el 9N el va expressar doble.

Hi ha un vent estelat que esfilagarsa banderes, sota un sol roent que les destenyeix.

Quan aconseguim la llibertat tots hi haurem posat la nostra nota musical. Alguns personatges molt meritoris hi han posat més que una nota, han alçat la batuta.

Estem expectants fins i tot en actes que encara no s’han celebrat.

Hi ha dues llistes que volen el sí. 

Dues batutes per a una sola simfonia. I a diferència d’una orquestra que pretengui tenir massa directors, ara sembla que afinem bastant.

Sabem on és el nord.

Fotografia: Kevin Orlando

Una fita a conquerir: el sí a la independència. El camí és assenyalat: “Ara és l’hora Catalans”... esmolem l'urna! 

Ulls de sirena

La Meritxell em mostra algunes fotografies de l’estiu de l’any passat al Port de la Selva.

    - Em vaig enamorar del Manel - reconeix. Deixo que s’expliqui:

“Com cada any la colla d’amics ens trobem al matí a banyar-nos a una cala, i a la tarda al passeig a prendre alguna cosa. 

L’estona millor és al capvespre, quan el sol es pon, que tornem a la cala a banyar-nos, i ens quedem a les roques, xerrant, decidint a quina cala ens trobem l’endemà, on ens trobarem després de sopar...

 El Manel no era un dels habituals. És el més jove de la colla i aquest any és diferent, no falla mai. Molts vespres porta la guitarra i toca les cançons amb unes mans que enamoren. Canta suau, la remor de les onades gairebé fa que no se l’escolti bé.

  Les rialles dels amics, sobretot les de les noies, a vegades fan inaudibles les paraules. Però a mi m’arriben igualment. La música flueix, la veu penetra.

Una tarda ens vàrem trobar, casualment, tots dos sols. 

Els altres tardaven a arribar. No va desenfundar la guitarra. Em deia les seves paraules sense música.

     - Tens ulls de sirena - em deia mirant-me fixament.

     - I com saps com són els ulls de sirena? - li vaig dir desviant la mirada cap el mar.

    - Comprova-ho tu mateixa - va dir, mentre es treia de la butxaca un grapat d’una mena de pedretes. Me les passà i vaig veure que no eren pedres.  

       - Són fòssils de petxina?

    - Aquí en diem ulls de sirena. En Palau i Fabre, que passava llargues temporades a les platges de Guifreu de Llançà, va escriure un conte on ho explicava.

    - Ah! un conte? - vaig dir somrient.

    - Hi ha contes que són de veritat. - I tancant-me la mà afegí. - Són per a tu.

    - Gràcies Manel. I aquests ulls els has trobat a Llançà?

    - Alguns sí. Molts són de les cales del Port. També se’n troben.

L'endemà la meva amiga Paula em preguntava si li havia explicat res de l’Héctor.

     - No.

     - Ja no t’estimes l’Héctor?

    - És clar que l’estimo. I també m’estimo el Manel. - Just en aquell moment vaig rebre un watzapp de l’Héctor. M’enviava una fotografia d’ell des del camí de Sant Jaume. Al coll hi portava penjada una petxina molt més gran. Hi va anar amb els seus amics.

    -  I alguna amiga? - preguntà irònicament la Paula.

La darrera nit de vacances al Port, el Manel i jo (aquesta vegada no va ser casual), ens vàrem separar del grup i caminàvem pel corriol que volta la Tamariua. Hi havia lluna.

    - El nostre amor, encara que sigui mediterrani, no és com el d’un anunci de cervesa. - Em xiuxiuejà el Manel mentre em descordava els botons de la brusa.”

La Meritxell acabà aquí la seva explicació.

    - I enguany amb qui passaràs les vacances? - li pregunto. - Amb l’Héctor o amb el Manel?

   - Haig de reconèixer que durant l’any m’he vist amb tots dos. - diu mentre m’ensenya la seva polsera.

    - Veus aquest ull de sirena? Me’l va regalar el Manel. I també hi ha un penjoll que em regalà l’Héctor.

      - No m’has contestat - insisteixo.

     - Ja t’he dit que me’ls estimo tots dos, però cap dels dos no es compromet del tot.- Després d’una pausa afegeix - I hi ha una altra cosa....

      - .....

      - Un company de la universitat m’ha demanat el número de mòbil.

Miro els ulls de la Meritxell. Veritablement els té de sirena.

Qualsevol nit pots somniar el rock

La vida dóna moltes voltes i fem plans que a vegades no es poden complir.

Enguany volia veure sortir el sol a Canet, com l’any passat, amb la meva tribu, amb la gent que s’estima la música, l’amistat i l’amor, la companyia, la festejada,  la nit i la matinada. I el seu país, sota una estrella.

No ha pogut ser i quan sortia el sol estava al llit de casa, dormint i somniant poder veure’l altre cop, una matinada prop de les platges de Canet.

Els vells rockers (o blues-mans, o cantautors, com el Quico) sempre hi són.

La gent, sobretot gent jove, s’ha aplegat, com l’any passat, com fa 40 anys, a Canet. Els catalans sempre tenim alguna gesta per reivindicar, algun motiu per festejar. És una revetlla extra.

L’àngel que ens vetlla els somnis m’ha portat les notes de l’Àngel de la Dansa de l’Elèctrica Dharma. Avui no l’han tocada però m’ha arribat igualment la melodia.

“Àngel de la Dansa,

dolça companyia,

no em deixis sol

ni de nit ni de dia,

no em deixis sol,

sense melodia”.

El sol s’ha amagat, la Sol no hi era. 

L’Edu d’Arbúcies l’esperava i no l’ha trobada. L’ha buscada a tots els racons de l’esplanada, a les barres del bar, a les cues dels lavabos, a la foscor de la nit i en la claror de la matinada. 

La Iaia s'ha retrobat amb els seus néts. S’han saludat amb les mans enlaire.

Els amics del Jean-Luc s’han trobat. Ara no s'encenen els encenedors. Tothom té mòbil i la "platea" s'il·lumina.

L’Elèctrica Dharma s’ha retrobat amb els seus vells amics dels Comediants.
Fa 40 anys eren plegats aquí mateix, com avui. Han recordat l’Esteve i el Josep i ens anunciat altre cop, que “la gent vol viure en pau, i que als Estats-carronya, a les bèsties de guerra, no els dóna la gana”.

La Banda Impossible ha fet possible el retrobament entre la generació de fa 40 anys, la de en fa vint i l’actual. “Camins vora les estrelles!”

Els Pets canten “Bon dia” a la mitjanit. I el somniador es torna a preguntar, junt amb el cantant “quants dies més té de regal”

Com la Ventafocs, el somniador duia una sabata de cristall. Al punt de la mitjanit l’ha perduda i s’ha acabat el somni.

La Míriam havia de venir sola i a darrera hora un amic, el Marc, s’ofereix a acompanyar-la. La tarda és llarga, la nit encara més i la matinada és fresca.

Per una matinada està bé substituir el refilar dels ocells, que s’han quedat muts escoltant els decibels de les guitarres elèctriques, els redobles de bateria i els batecs d’una guitarra baixa electrificada.

La Míriam i el Marc s’han agafat les mans. L’amor no està previst, com la música té uns acords a vegades misteriosos. Però la nit continua. 

Els Catarres hi posen festa, la Pegatina, la rumba, els Lax’n’Busto el rock and roll, les Oques Grasses més música i bon humor. La nit s'acaba, arriba el dia.

Els Txarango toquen tot el que calgui per a que la festa no decaigui. L’Elèctrica Dharma torna a l’escenari, s’afegeix als Txarango, i el públic supervivent, que és la majoria, salta amb les notes de “la Presó del rei de França”.

 (Fotografies Mireia Pujol Massa)

Qui pot predir el futur? Qualsevol nit pot sortir el rock, qualsevol dia pot venir l’amor.

Qualsevol any pots tornar al Canet Rock.