Amb les últimes llums del dia contemplo
el Pedraforca llunyà i interiorment penso: gràcies.
Amb les primeres llums del dia
contemplo el Pedraforca llunyà i interiorment penso: gràcies.
Abismes de boires, mars de
joia en el que com a nàufrag, m’arrapo a un tronc que no aguanta el meu pes. La
tardor és un final, que s'assembla al mirall d'un nou començament.
Un dejà vu que es
repeteix cada any. I que cada any és diferent. És
el contrari d’un dejà vu corrent, ara dic des del lloc on visc sempre: "això
no ho havia viscut encara mai.”
Gràcies naturalesa per tot el que m’has regalat. Gràcies estimada.
El mantell de fullosa cobreix
les incògnites dels camins. Les flaires d’humitat ens acompanyen. És difícil
perdre el camí, però a vegades, pot passar involuntàriament.
La llum colrada per
les fulles mortes s’esmorteeix per les ombres del brancatge. Escolto les refilades
d’uns ocells coneguts. L’herba del prat recorda les passes que hi feien parelles
d’enamorats a la primavera.
La llum ens
embolcalla com un desig. Desig d'amor i desig de vida.
Les bestioles de cada espècie
sobreviuen. Els branquillons corsecats donaran pas, d’aquí a uns mesos a noves
plançonades.
Des dels cimals que fa dies
que esperen les primeres nevades es contemplaran misteris del bosc. Arbredes
perfumades, planures solitàries, camins que desapareixen perquè el caminant ha
deixat de trepitjar.
Una d’aquestes fulles mortes
algun dia seré jo mateix. Ja hem fet el primer pas cap al final.
La naturalesa té una llei
infinita. Tot arriba, tot té un final. I si cal dir adéu, ho farem amb el
somriure als llavis, amb la claror de la tardor al cor. Adéu a la llum del noi
que vaig ser.
Malgrat tot, la tardor és
estació d’esperança. Una estampa que ha pintat algun arquitecte de la llum.
