diumenge, 24 de gener del 2016

Lluna de gener

“Lluna de gener
Amor el primer”
Ho diu el refrany
en la clara nit.
Avui com cada any
No hi pot haver oblit.
Cobejada lluna
que un cop al mes t’omples
i dónes llum a
qui viu a les fosques.
Al vespre tot d’una
floreix l’ametller
mimat per la lluna
lluent del gener.
"Lluna de gener, 
potser la més plena, 
la que ens dóna llum
i amor ens ofrena."
                                                                                                      (Carme Rosanas)
"Plena i al centre,
lluna clàssica, dalt
de la muntanya."
                                                                                             (Helena Bonals)

dissabte, 16 de gener del 2016

Hivern a Montserrat

Llum de l'hivern que ens escalfes, i ens apropes l’horitzó. Amb silenci les passions per escletxes es presenten. L’estació ve a poc a poc, vol venir ben lentament.Si l’hivern està dormint la tardor s’està allargant. Desfullades i pelades, unes branques resisteixen.Contingut fred que t’esperes pacientment pels teus camins i et despertes del teu son amb enagos de claror i de boira per faldilles.Minerals intel·ligents, els turons parlen de mort i també ens mostren la vida que s’amaga sota terra.Ocellets supervivents amb poquet en tenen prou, una engruna és un tresor, una molla és un tiberi. Baten ales que els enlairen sota un cel de llibertat.L’any comença amb aires nous. Hi ha graons que anem pujant i ens apropen a la llum, a l’espera de collites abundants i duradores.Núvol roig que encén el cel, com fanal de sons de llum. La claror s’alça als turons, que reviuen a un nou dia.Solitud de les estrelles, qui t’ha vist i qui et veu ara. Un nou dia ens portarà aquell fred que no ha arribat.Llum d’hivern, fred de gener, del capvespre o del matí, sóc deutor del teu silenci i aspirant del teu amor.





dissabte, 9 de gener del 2016

Reixos

Els reixos s’allunyen.
sota un estel lluent.
Quan passen per Girona
deixen un present:
per a la República Catalana
s’investeix un president.
I ballant una sardana
els reis que quedaran
seran els del tortell.

dijous, 24 de desembre del 2015

Figures de pessebre

Quan era petit cantàvem un grapat de cançons nadalenques de Joan Llongueras, que s’englobaven en la seva obra: “Les figures del Pessebre”. És una lletra llarga on es van descrivint les figures de fang més tradicionals del pessebre.
“La dona que renta
la vella que fila”
I així van desfilant totes les figures que coneixem.
La mare té una figura de fang centenària. Cada any més gastada, s’asseu amb la resta de pastors al voltant del foc, a vigilar l’olla.
A casa tenim figures de diferents mides. De fang i de plàstic. Alguns anys es troben al pessebre les antigues amb les noves.
 Enguany hem fet un pessebre en miniatura amb figuretes d’entre 2 i 3 centímetres d’alçada. Les grans s’esperen a aparèixer un altre any, i s’ho miren des de fora de l’escena.
El del sac de gemecs hi posa la música,
La gran quantitat de figures que es veuen a la Fira de Santa Llúcia i a totes les fires nadalenques, demostra que la gent segueix fent pessebre. 
Fins i tot famílies atees i republicanes fan pessebre a casa, per seguir la tradició que els nostres avantpassats ens llegaren.
Una de les figures més emblemàtiques del pessebre, tot i que no apareix a les cançons de Joan Llongueras és el caganer. Esperem que no mori d’èxit. 
Actualment hi ha centenars de models. Tots els famosos, polítics, futbolistes, etc. són representats buidant el ventre. I cada any n’apareixen de nous.
Qui no té la seva pròpia figura del caganer no és ningú.
Com que no sóc famós no tinc la meva pròpia figura de caganer. Però tinc photoshop i ni que sigui virtualment, i una mica deformada, hi ha la figura del Xavier caganer que per Nadal té els seus cinc minuts de glòria.
Bon Tió i....
a tothom.

dijous, 17 de desembre del 2015

Vampir a Collserola (2)

L’Estel em telefona. En despenjar m’adono que té la veu excitada.
    - X, podem quedar? Necessito que algú m’acompanyi a trobar el vampir de Collserola, i com que saps d’uns anys ençà, que tinc aquesta dèria, he pensat que series la persona indicada.
   - Quedem al cafè de Vallvidrera? - li dic, per citar-nos a un lloc que coneixem tots dos.
    - No - I fent la  veu miseriosa afegeix - segueix a Collserola, però a l’altre vessant. Passaré per casa teva a recollir-te. Al cotxe duc les eines necessàries.
Pugem a tota velocitat per la carretera que surt de Sant Just Desvern.
    - Estic fent avenços amb les meves investigacions - diu l’Estel mentre redreça el cotxe que ha derrapat a un revolt. I afegeix - Avui mateix sabrem on té el seu amagatall diürn.
     - Si corres així ens la fotrem i no podràs...
    - Tenim pressa - em talla - Hi hem d’arribar abans de que es pongui el sol. Enxamparem aquest assassí més adormit que el guix!
Després d’aparcar ens enfilem caminant per un pendent. L’Estel va davant meu corrent muntanya amunt.
    - És molt lluny? - pregunto esbufegant.
   - Gairebé hi som. Veus aquelles antigues mines? - diu assenyalant un punt de la muntanya - El molt covard s’amaga en un d’aquells forats.
Entrem a una cavitat. L’Estel va al davant amb una llanterna de llum violeta. 
    - És llum de lluna, i ell no la pot veure - m’explica xiuxiuejant - Si il·luminem la cova amb llum blanca el podríem despertar, i ens convé enxampar-lo desprevingut. Que tens por?
   - Por? Què va... - dic irònicament - Estic cagat! - reconec.
Després de provar en diferents entrades de mines i de coves finalment el trobem dormint plàcidament al seu taüt. L’estança put.
L’Estel treu del sarró una maça i una estaca i apunta directament el cor.
   - Un moment! - li demano fluixet - I si no és ell, sinó un pobre  sense-sostre que viu aquí?
   - És molt fàcil saber-ho - diu l’Estel acostant l’orella sobre el pit del difunt mentre amb una mà li busca el pols -  No batega, és ell!.
Mentre li clava el cop mortal aprofito per fer fotografies de l’escena. En l’instant que el no-mort passa definitivament i perpètuament a la categoria de mort sense el no, escolto que crida una paraula amb una llengua que no entenc. Potser és un insult? O una maledicció? L’Estel li respon amb una frase que tampoc no entenc.
    - Parles llatí? - li pregunto mentre segueixo fent fotografies. En va, perquè no obtinc resposta.
Quan sortim de la cova el sol és a punt de pondre’s.
    - Hem acabat just! - Diu l’Estel. I sentencia - Quan la llum es tanca s’obren les portes de l’infern.
Curiosament, quan descarrego les fotografies a l’ordinador de casa, descobreixo que en cap d’elles no apareix el no mort... ni tampoc l’Estel!

dijous, 10 de desembre del 2015

Lluny de Mont- rebei

Miro per una finestra que dóna a uns patis interiors. Un vent de tardor em transporta lluny, allà on els arbres es despullen. Quin fred el brancatge nu.
La ment recorre fàcilment el quilometratge que et du a llocs que fa temps que no trepitges. La imaginació et permet entreobrir records remots de la memòria.
Un solc excavat a la roca del Montsec d’Ares és el camí que seguim.
Al fondal, el riu de la Noguera Ribagorçana forada i separa el Montsec d’Ares del Montsec d’Estall. Una serra de Catalunya i una d’Aragó unides per un riu.
Quan fa temps que no ets a un lloc es magnifica, però el Congost de Mont-rebei no cal imaginar-lo més grandiós encara. Ho és prou.
El camí somniat avui és solitari. La cova Colomera queda encara més enlairada. L’entrada és ampla i fosca. Per un camí costerut i perillós, pots anar del paradís a l’avern. Si rellisques et pots... val més agafar-se bé i no relliscar.
Una truita es gronxa i com diu la lletra de la cançó, fendeix l’aigua del riu, al ritme allegro vivace de les notes de Franz Schubert. Casualment és la música que sona aquesta tarda a casa. 
Tanco els ulls desitjant que l’innocent truita no s’empassi l’ham que traïdorament ha preparat el pescador furtiu.
Quan s'està acabant el lied de Shubert  em pregunto innocentment: quin ham ens està esperant? 
La roba dels estenedors que es veu des de la finestra es gronxa al vent amb la mateixa cadència. El vent rere els vidres, com una carícia continguda.
Totes les fotografies són de Mireia Pujol Massa