Ara (Sí) es l'hora

Ho saben a Bellcaire

ara és l’hora ma maire! 

Ho saben a Albons

ara és l’hora minyons!

Ho saben a Sants

ara és l’hora germans!

1-O (Tossudament alçada)

   Què es pot dir de l’1-O? 

  Brutalitat per part de les forces policials vingudes d’Espanya, que ocupen Catalunya.

    El poble que des de la nit abans custodia els col·legis electorals. 
    La gentada que de matinada esperava i vigilava que no vinguessin els lladres a endur-se les urnes.

   La gran participació malgrat els obstacles. Gent gran i gent molt gran. Entre ells la meva mare, que va esperar pacientment 5 hores asseguda a una cadira per a poder votar.

  Com que al seu punt de votació, els ordinadors havien patit una caiguda malintencionada i no era possible fer-ho, va tornar cap a casa. M’ho explicava, angoixada per telèfon.

     A les Cotxeres de Sants, que és on em tocava votar, els ordinadors també van costar hores d’aixecar. 

   Quan per fi vaig poder votar, passades les dues de la tarda la vaig anar a buscar a casa. 

    Queia una pluja abundant... de vots!!

   Mentre s’esperava va veure imatges terribles a la tv. Com pegaven i abusaven brutalment de les dones. Com atropellaven a joves, grans i vells. Em va rebre plorant, però volia votar.

   La van deixar passar al davant, igual que es va fer a tot Catalunya amb la gent gran o amb dificultats de mobilitat.

   Quan va haver votat va tornar a plorar, i jo gairebé també.

   Mentre dura el recompte custodiem les urnes.

  Al vespre, en escoltar les declaracions dels dirigents espanyols que ens van enviar amb el càntic del “a por ellos” aquesta gent que ens ha fet tan de mal, em va venir a la memòria un fragment d’un poema de Jacint Verdaguer que la mare se sap de memòria, dedicat al que va ser virrei de Catalunya en temps de Felip IV.

 ...Comte de Santa Coloma, 

malviatge qui et parí!, 
que tants llamps caiguen en terra 
i que, de tants, cap te fir! 
Lo dia que vares nàixer 
fou un dia maleït, 
més li valdria a ta pàtria 
que hagués nat un escorpí; 
a la pobra de ta dida 
devies rosegar el pit, 
perquè llet malaguanyada 
te donà en lloc de verí...

   Són dies difícils. La llibertat sempre ha estat difícil de conquerir.

  Com m’haig d’acovardir?

  Estem tossudament alçats perquè la mare, amb 88 anys, i milers i milers de mares com ella, està tossudament alçada.

Ocupats, reprimits, perseguits...

  La setmana passada vàrem estar uns dies a l’Alguer i a d’altres parts de Sardenya. Justament quan entràvem a Porto Torres, vàrem veure un vaixell que vaig trobar ridícul per la seva decoració exterior. 

Que poc em pensava que al cap de dos dies, un vaixell semblant insultaria la dignitat del Port Barcelona, per allotjar part de les forces policials espanyoles que s’encarreguen de perseguir les paperetes, les urnes i els que fan propaganda de l’1-O.

   Per wadsap vàrem saber que Barcelona estava ocupada per forces forasteres i que havien detingut càrrecs de la Generalitat. Vaig pensar en la cançó de Raimon: “Hem vist tancats a la presó homens plens de raó”.

   Quin orgull vàrem sentir pels milers i milers d’herois i heroïnes que van sortir als carrers i places de tot Catalunya per defensar els seus representants electes.

   Tanta por els fa la democràcia? Tanta por els fa que siguem un poble pacífic i alegre?

  Diumenge, ja de nou a casa, vàrem poder anar a fer costat a les persones valentes que fa dies que resisteixen als carrers i places. 

     A donar suport al pobre Piolín! O Piulet. Ara el tapen, ara el destapen...

                                                                                                                                                                           (Foto: Mireia Pujol)

  (Foto: Mireia Pujol)

   La llum de la democràcia lluirà sempre per sobre la foscor del feixisme: Sí

   (Foto: Mireia Pujol)

   El clam que més s'escolta: Votarem, votarem, votarem!!

                                                                                                                                                                           (Foto: Mireia Pujol)

(Foto: Mireia Pujol)

Nosaltres dos i la República

    - Et trobes bé?

    - L'emoció per l'1-O no et fa papallones a la panxa com quan eres adolescent? Com el títol del llibre del Francesc?

     - Segons quines notícies fan que les papallones esdevinguin abelles furioses.

      - No et passa que la major part del temps penses en la possibilitat de que assolirem la República?

     - Crec que més que una possibilitat és una seguretat.

   - No et passa que hi ha moments que decau una mica l'ànim (o l'ànima) i trobes que és impossible?

    - Després de la pluja sempre surt el sol.

     - Tots som humans, i dubtar és una condició que tenim les bèsties des del naixement. Racionals o irracionals, els animals a vegades dubtem.

     - Que un excés d'informació no ens amagui el que veritablement necessitem saber.

     -  El neo-franquisme (sense el neo) és molt atrevit.

     - Malauradament a tots els països hi ha traïdors. Catalunya no s’escapa de la seva quota.

     - El poble els reconeix i xiula els venuts allà on van.

     - Els que són increpats deuen tenir enveja de tots aquells que són aplaudits.

      - Per sort el poble reconeix, i encara més, els que són fidels a la seva causa, a les essències universals de respecte als drets humans més elementals. I per a ells van els aplaudiments més sincers.

     - Tu demanes la lluna.

     - La veus gaire lluny?

     - Qui aconseguirà la República?

      - Nosaltres dos.

      - I uns quants milions més que estimem la llibertat.

      - Com ho saps?

      - L’1-O ho sabrà tot el món!

      - Brindem?

      - Amb una copa de “Costers del Monteixo”.

      - M’estimes?

      - T’ho haig de tornar a dir?

      - Sí...

      - Sí!

Carme Força dell

  Explicaré la pujada a un cim. Aquest estiu, de bon matí, vàrem fer una excursió als voltants d’Àreu...

    

  - Perdoni presidenta

  - Fita, per què em demana la paraula?

 - Puc canviar l’ordre del dia, deixar la muntanya i explicar una altra cosa que crec que avui és més important?

   - Té tot el dret en l’ús de la seva paraula.

Em permetré la llibertat per, amb tot el respecte, dir-te de tu Carme.

Aquesta setmana molta gent ha patit per tu, Carme. Quantes paraules agres has hagut d’escoltar. Per sort també n’has escoltat de dolces. Em quedo amb la teva energia, Forçadell.

  Em permetràs que vagi 5 anys enrere, al juliol del 2012, quan et vaig veure per primera vegada, a Sants. Tot just començaves a ser coneguda, però ja havies fet molta feina. Aleshores no vaig posar noms, pensant que la història els posaria.

  Així ha estat, has fet història.

  L’any següent, el 2013, vàrem coincidir a Àreu. Estaves preparant amb l’ANC la Via Catalana cap a la Independència que va ser un èxit a tot Catalunya. 

  A l’agost, encara no sabíem si es podria completar sencera i per fer-ne propaganda a molts pobles i barris es feien petites cadenes humanes. L’ANC del Pallars va preparar-ne una de molt original. La cadena humana a la Pica d’Estats.

    El dia abans eres a Àreu per animar la gent. Ens vàrem trobar pels carrers d’Àreu i vàrem passejar plegats una estona. Davant d’una font et va agradar llegir aquest poema. 

  Vam acabar parlant de Verdaguer, vas dir que aquest poema t’hi havia fet pensar.

  Quan vam baixar de la Pica, ens esperaves a la carpa que la gent d’Àreu va instal·lar al camp de futbol.

    Ens vas dedicar unes paraules. Ja ens vas dir que l’èxit cap a la independència depenia de nosaltres. És cert, el poble té la clau. I a vegades necessitem persones que ens facin el guiatge.

    No vas tenir cap inconvenient per a que ens fessin una fotografia.

   Ens veiem demà passat, 11 de setembre, a Barcelona.

   Força Karma! Força Dell!!