Vindrà la primavera

Quan vindrà una primavera

que s’endugui el fred ben lluny?

Quan acabi aquesta espera

que ens retrobi alçat el puny.

Per finir amb tanta maldat

de clavegueres nocturnes

reclamem la llibertat

i anem tots a omplir les urnes.

L’aigua pura a una deu brolla

i una història vol escriure.

Sota el glaç una bombolla

malda per tornar a ser lliure.

Desfarà el sol tot el gebre

flor de neu que amaga el verd.

Dels Pirineus fins a l’Ebre:

un camí que mai no es perd.

Que no és cert, que no és veritat que encara anem amb el lliri a la mà.

Les flors grogues són símbols que calladament fan sentir la seva veu.

Com deia (i encara diu) la cançó: “Tots junts vencerem!”

Can Pistraus

 

Em semblava una fal·làcia

per fi he trobat can Pistraus.

No hi puc entrar, quina gràcia...

No et fot? He perdut les claus!

He trobat un vell clauer:

deu ser de can Rovellats?

Tancats a base de bé

els consells descantellats.

Molt millor que no t'hi acostis,

és més: mira-t'ho de lluny.

Ni amb clau, la porta no obris

que tinc el cor en un puny. 

                                                                                     (Carme Rosanas)

Lliures com les marietes

ni adormits ni agenollats

votant esquerres o dretes

ben triats i garbellats.

El gripau blau festeja el dragó roig

enamorats passegen de bracet

tant un com l’altre diuen que fan goig

van de viatge i no compren bitllet.

Tot galopant el cavall del Pepet

i a tot drap l’aire de trot migpartint

com si jugués a l’arri tatanet

amb llibertat i l’esperança al cint.

Can Poca-solta

Eixa setmana la lluna té el cicle

intensifica dels pins el perfum.

Ella i nosaltres tenim més que un vincle

en el capvespre encén la seva llum.

Quin mal record deixa l’any dos mil vint

és viu encara aquest virus terrible

tot el planeta segueix afeblint

ha posat nom per davant de l’article.

L’últim dinar fet a Can Culleretes

amb poca gana menjant per instint

sobre la taula un plat de mongetes

i ara amb engrunes anem resistint.

De bon matí a Can Penja i despenja

entre sifons, urnes i cassoles

les males arts planegen la revenja

mots incessants de reixes i garjoles.

Una altra volta a Can Poca-solta

una revolta amb olor de jacint.

Com el Travolta tothom giravolta

un cop dissolta es va afavorint.

Quan el sol mor, un instant diví

quan part del cel és rosa encarnada.

S’adorm la boira, i neix un jardí.

Tots dos es fonen en una abraçada.

Colors de posta, colors de tardor

la lluna clara, dalt del cel ben alta.

Imatges belles que fan bona olor

i un gran somriure que mai no ens falta.  

                                                                                                 (Carme Rosanas)

Glòria i Filomena (2020 vs 2021)

      Què m’expliques Filomena?

      Que l’última llum del 2020 va marxar plorant, Glòria.

      Doncs sembla que la primera llum del 2021 per a molts també ha arribat amb llàgrimes.

      Si no existís la tristesa, no caldria l'esperança.

      Anem a fer un vol tu i jo? Tu (que podria ser jo) i jo (que podries ser tu).

      Com passa el temps. No fa res que els reixos representa que arribaven amb el pailebot...

      ...i ara el pailebot ja torna a estar amarrat al moll.

      Quan comencem a conèixer el temps és quan ens en queda poc.

      El Circ Raluy ha tornat com cada any. Va aguantar les ventades del Glòria.

      I enguany resisteix les del Filomena... i les de la Covid!

      I diuen que demà tornarà a sortir el sol.

      Això diuen.

L’últim sol, l’última lluna

Desolats.  Desangelats.

L’àngel de la guarda es va adormir, mentre el sol es ponia.

No vetllava prou bé el seu malalt i es van adormir tots dos.

Contemplem Montserrat des de la distància.

     L’Olga Xirinacs, arran del post del 2015 “Figures de pessebre” va conèixer aquesta figura que la mare segueix posant al seu pessebre i li va dedicar un poema:

Aquella jaia gastada

que ja passa dels cent anys,

té una cara ben pastada

i sap milers de refranys.

Que visqui amb tu sense afanys,

que aquell que prepara sopes

no cau mai en cap engany.

                                                                                  (Olga Xirinacs)Sortim a contemplar la posta de sol a la ciutat.I la sortida de lluna, entre les torres bessones de Badal.De l’última lluna plena de l’any.I l’any que ve, si podem, ens deixarem portar pel corrent, allà on ens dugui...

Intentant capgirar la maldat per transformar-la en el nom d’aquesta plaça.

                                                                                 (Foto: Mireia Pujol)

Nadal embombollat

A la República dels Infants ha esclatat el Nadal.Per llei han establert que els únics bombardeigs han de ser de bombolles.

Bombolles com bombons.Borrallons de bon cor.

Mentre durin les bombolles hi haurà festa. 

      Hauran de passar el Nadal protegits per bombolles invisibles. Així ells mateixos també protegiran a la besàvia, als avis i a les tietes.

      Enguany a la taula de Nadal hi haurà moltes cadires buides. L’any que ve  els infants tornaran a gaudir de cadires plenes, tot i que són conscients que, tristament, una cadira ha quedat buida per sempre.

Els aerosols reposen a les plantes verdes que resisteixen l’hivern.

     Les ànimes de càntirs, les nenes més bondadoses, tornaran a penjar a les branques, amb un cordill, les fulles que han caigut a terra.

Faran córrer bombolles de bons propòsits.

Que les bombolles de mentides esclatin aviat.

I que les bombolles que van carregades de veritat siguin duradores.