Cadaqués

Oh, perla encisada!

Perla buscada durant tant i tant de temps!

Qui hauria mai imaginat

descobrir nu el teu orgull

entre les roques desgrenyades

per la sal del mar (Mediterrani)

i del vent (la tramuntana)

 Pau  Riba

     A quan van 3 unces de lletres?

Són per fer paraules.

Posi'm mitja lliura de versos

per fer un poema curt.

    Cadaqués, ara que et torno a mirar

des de la finestra dels meus records

sento, amor, intenses les nostres rialles

quan la mar deixava perles a la teva pell.

   Passejàvem pels carrers de la vila

també pel carrer de l’Amargura

i a la platja  de les petxines

i per l’illa de les gavines.

       La mar (em deies) és femenina

com la terra, com l’onada

com una carícia divina

de la lluna que s’amaga.

   La mar és com una dona

(insisties) que estima.

de mirada perduda

i llavis salats.

   (I jo et deia) De mirada blava

com el cel

de mirada verda

com l’aigua de la mar.

  De (deies tu) color de mel

que s’emmiralla

als encenalls d’aigua

que resten a la sorra quan neix el dia.

Arrelats a la fita

del Cap de quers

quina claror que feia el sol

com escalfava la lluna!

 

En femení

     Quan era petita em feia molta ràbia que els mestres si em veien plorar em diguessin: “no llores, que es de niñas”

      O quan algun company, amb ànim d’insultar em digués: “no siguis nena”.

      També jo mateixa quan era jove havia rigut si algun amic de la colla explicava algun acudit masclista o homòfob. Fins i tot jo n’havia explicat i ara m’avergonyeix.

     Em provoca perplexitat que els Mossos s’anomenin genèricament mossos, així, en masculí, quan hi ha moltes mosses que són dones policies. I si genèricament en diguessin Mosses d’Esquadra? Per què no? Totes les components d’aquest cos són (o haurien de ser) persones, oi?  I la paraula persona ens aplega a totes, siguem dones, homes o de qualsevol singularitat o col·lectivitat LGTBIQ

      Abans que esborressin aquestes pintades i grafits hi deia: “Aquí es censura, reprimeix i tortura com en dictadura.”

      El dia 8 de març és el dia de la dona. De les feixistes també? De les reines, que de passada són súbdites del “seu” rei, també? De les infantes que es vacunen quan no els toca també?

      Una veïna que malgrat tenir 86 anys encara no ha estat avisada per anar a vacunar-se em deia: Les infantes es van vacunar a l’estranger? Segur? “vols dir que no hi van anar vacunades ja des de casa?” Està indignada i té raó. 86 anys de raons i al CAP de Sants li diuen que no hi ha vacunes de la Covid per a ella, que quan n'arribin li telefonaran.

N’estem fartes que històricament hagin amputat el cos de la dona.

      Volem caminar tranquil·les pel carrer, i per tot arreu, sense que cap home ens faci cap tipus de comentaris: ni amables ni desagradables: que s’ho guardin per a ells... que prou pena tenen!

Trencadissa femenina. Ja és hora!!

La República és femenina. L’estelada també.

L’Antoni i el Txad (i 2)

      Puc fer una darrera ullada a l’Àfrica?

      “Kundia. Abadàh”.

A escoltar aquells bells vocables que semblen intel·ligibles però que jo entenc?

      “Toto kemba. Lal netumayóa xanavi”

      Puc tornar a olorar l’alè del desert...

      “Anamaià si ingaià”

      Admirar les fulles del pare del bosc.

      “S’he vos i pa nà,”

      De la gran roca que plora com una mare que enyora els seus fills.

      “Inà masayài ka noré”.

      Torna’m a explicar aquelles històries que no són escrites a cap llibre.  

      “Fadlú foko nena afankara”.

      Paraules d’arenes i de pedres socarrimades pel sol.

      “Bepo si  kim fainnaine”.

     Vull escoltar una vegada més la música d’arpes de carabassa, corns, tambors i palmes.

      “Annaví awal·la kum-miah.”

      M’agrada veure les estrelles de la nit que destaquen a la foscor del cel més pur.

      “Ikellé abelandi”

      Paraules que dius sota la mirada dels ulls del més Gran.

      “A nur ya arí.”

       T’he vist tancar els ulls i reposar el cap sobre un coixí de dunes. 

     T'estimaré sempre, amor meu.  

L’Antoni i el Txad

      Es fa de dia a un poblet del Txad. L’Ahmad com cada dia va a casa del seu avi Yakub per a fer-li companyia i ajudar-lo.

       - Bon dia padrí, com us trobeu avui?

      - Content de veure’t Ahmad - contesta el vell amb un somriure.

     - Padrí, per què dieu que esteu content de veure’m si no em podeu veure? - pregunta el noi fitant els ulls tancats de l’avi.

       -  No hi puc veure però sento les olors. Avui mateix, tot i que encara és hivern m’arriba intensa, l’aroma de la primavera.

       - Què fan les teves cosines Amina i Shana?

       - Haurien de ser a escola avui, però...

       - Ja ho sé Ahmad: els governs, d’aquí i de gairebé tot el món no tenen mai prou diners per fer escoles com cal, i en canvi sí que en tenen per a l’armament i la munició que tant ens perjudica.

       - On em portareu avui, padrí amb la vostra catifa voladora?

       - Anirem molts anys enrere Ahmad, abans de la guerra, quan jo muntava el meu dromedari.

      - Quina guerra avi? La dels Toyota?

      - Ja te l’he explicat Ahmad, moltes vegades.

       - Torneu-me-la a explicar padrí. - demana Ahmed entusiasmat.

       - Els nostres guerrers van derrotar els tancs de l’invasor amb aquests autos adaptats al desert.

       - M’explicareu la dolçor de l’aigua dels oasis?- demana el nen.

       - Ah! Quan es té set l’aigua és el bé més preuat.

       - I també per a totes les coses de la vida, oi padrí?

       - De tornada al poble passem per les ribes de l’Assut, en sento la remor, ja saps que “lo riu és vida”.

     - A l'estiu ens hi banyarem?

        - Una vegada vaig parlar amb un viatger cristià. Em va dir que les nostres muntanyes li recordaven una serra del seu país, on veneren la mare del seu déu, i em va dir que era negra.

       - Si la mare és negra, el seu fill Eisaa també és negre, oi padrí?

       - Diria que al que anomenen Yesu ells el consideren blanc.

       - ...?       - Escolto el xivarri del mercat, l’olor de la fruita, les veus dels venedors.

       - I de què més sentiu l’olor padrí?

       - De la meva filla Bibiro i el teu germà petit Ali.

       - Quan sigui gran vull ser com vos, padrí.

       - Primer has de viure una vida sencera Ahmad. Quan ets petit ets fill, germà, cosí, nebot, net... amb els anys esdevens oncle, gendre, cunyat, pare, sogre, avi, besavi...

      Arriba el capvespre i l'Ahmad agafa la mà del seu avi

        - Intentaré seguir els consells que sempre em doneu: viure feliç la vida, si pot ser completa, amb amor a la pau entre totes les nacions i a la llibertat del meu poble.

       Totes les fotografies van ser fetes per Antoni Pujol Guarro (1952-2020) en el seu darrer viatge a l’Àfrica el mes de març del 2020 al Txad.