dilluns, 30 de març del 2015

El plat

Jo era rodó. Creia que tots els plats del món eren iguals: blancs, lluents, llisos i delicats.
Amb els anys em vaig anar adonant que n’hi havia de moltes formes, colors i materials diferents. Anava apilat en una caixa on n’érem mitja dotzena.
Ens van comprar. Per l’explicació que vaig escoltar vaig endevinar que anàvem a una societat esportiva. Somniava que serviria per a presentar els aliments als millors esportistes.

Fins que tots els meus somnis es van esmicolar per l’aire un segon després d’escoltar la paraula: PLAT!!!

dilluns, 23 de març del 2015

El sol i la lluna

Sou matrimoni
de la humanitat.
Tu i la natura.


A la muntanya
la resposta m’espera
sense avisar-me.


Per a trobar-la
puja per les escales.
La llum llunyana.


Llum en la fosca
són el sol i la lluna.
Fan festejada.

dimecres, 18 de març del 2015

Maria Montserrat

Fotografia: Ton Pujol Barquets

Una de les figures a la família que ocupa un lloc de titular de primera divisió és la tieta. I em refereixo a “la tieta” aquella que no s’ha casat, aquella que Joan Manuel Serrat va immortalitzar i internacionalitzar fa gairebé 50 anys, quan feia poc que per les vies de tren de Sants havien deixat de circular-hi les màquines de fum.
Per part de pare vaig tenir “la tieta” per partida doble. Eren dues germanes, la Maria i la Montserrat, i durant uns anys van tenir una merceria al carrer dels Jocs Florals de Sants, que es va fer coneguda a la resta del barri i fins i tot a d’altres llocs de Barcelona i l’Hospitalet, ja que també feien vestidets infantils. El meu oncle Josep (i germà d'elles) va dibuixar esplèndidament la façana de la botiga “Maria Montserrat.”
Dibuix original: Josep Pujol Barquets

Quan érem petits ens explicaven les trifulgues que havien passat a la guerra. De les tragèdies que passaven a la rereguarda i també de les del front de l’Ebre, on hi tenien un germà destinat. Un oncle que no vaig conèixer. Ens agradava escoltar les seves històries, i elles les guarnien amb tot tipus de detalls.
Les tietes ens duien al cine Manelic i al teatru del Centru Catòlic de Sants. A la mitja part ens compraven patates fregides i caramels “Darlins”.
Sants era el meu poble. I quan em portaven a Barcelona m’imaginava que anàvem a casa d’una senyora de casa bona.
I el meu poble va anar canviant. I ho segueix fent: canvis sobre canvis. Sants no s’atura. És com un pis on de tant en tant es canvien els mobles de lloc.

Quan s’acosta la primavera tendim a mirar els nostres voltants més amorosament, i sense voler mirem una mica enrere. Alguns mobles els canvien de lloc i d’altres són llençats. 
Casa del rellotge (Actualment "Arxiu Històric de Sants")

Van donant capes de pintura sobre els vells edificis que no han enderrocat.

A vegades arriba la primavera mentre a alguns, inevitablement l’atzar els du cap a la posta.

És així. Cadascú fa el seu camí. Mentrestant, escric somriures amb la mirada fixa en l’esperança.

dijous, 12 de març del 2015

He perdut un botó


Un botó em falta i és just el de dalt. Quan he sortit encara era al seu lloc. N’hi havia un que estava a punt de caure, però cosa estranya no és el que s’ha perdut. És blau marí, i du una àncora en relleu. Fa descuidat, potser fa brut i tot, portar el tabard amb els botons senars.
Miro el cistell on hi ha agulles i fils, busco i remeno entre gomes de calces, didals, tisores, gafets i imperdibles. Hi ha botons blancs de camises antigues, i n’hi ha de verds d’uns pantalons ja vells.
Ja fa algun temps plegà la merceria i no m’agrada anar al Corte Inglés. Ara que hi penso! Tinc la solució, sé allà on trobar el millor niu de botons.
La mare té una capsa de botons, tinc bons records de quan era petit: sovint jugava amb la meva germana i els batejàvem i els donàvem vida.
Truco el timbre, obre la mare “hola mare” “hola Xavier” un petó i paro la galta “com estàs?” “amb tu estic bé.”
Busco el cofre dels pirates, una llauna reciclada de membrillu de postguerra, dels berenars de codonyat.
He buscat i he remenat, n’hi ha un que em fa l’ullet “fa molt temps que ens coneixem i esperava aquest moment”.

Ja l’he trobat, gairebé sóc feliç, no serà igual però ja sé acostumar-me. A l’horitzó, el sol de març s’esllangueix. Un lleu somriure i quan miro la mare torna la calma i va passant la tarda.

diumenge, 8 de març del 2015

A propòsit de Miravet

Aquests dies, degut a la crescuda del cabal de l’Ebre, Miravet ha aparegut als mitjans informatius. “Lo riu és vida” diuen a les terres de l’Ebre. Lo riu és espectacle quan l’abundància es transforma en excés.
Fa més de 10 anys, concretament el 2004, Miravet també va aparèixer als mitjans, ja que és on va arrencar l’Estatut de Catalunya, que més endavant esdevindria l’estatut retalladíssim del 2006.
D’alguna manera a Miravet va començar, a més de l’estatut, l’embranzida definitiva actual cap a la independència de Catalunya.
Darrerament diuen que ens estem desinflant. No sé en què es basen. Particularment, estic com sempre, entusiasmat amb la idea d’esdevenir lliures.
Els que sí que no es desinflen són els que detenen el poder a Madrid. Mai no defalleixen en l’intent de fer-nos desaparèixer.
Tot el que decideix el Parlament de Catalunya, ho retallen, tot ho denuncien, tot ho tiren enrere. No cal posar exemples. Una llei, pel sol fet de ser catalana ja és sospitosa i mereixedora de recurs d’anti-constitucionalitat.
L’aigua de l’Ebre és imparable.  El 27 S s’acosta imparable. Si guanyem per una àmplia majoria, ja ens poden declarar fora de la constitució. Tan a fora, que en sortirem definitivament.

En tenim una de recanvi...

dilluns, 2 de març del 2015

Cel de sang


El cel de sang porta mals presagis.
Núvols ferits espanten l’alba.
Cruesa d’un hivern
que vol morir matant.


dimecres, 25 de febrer del 2015

Sol ponent al Sol Naixent

Mateu, et parlo davant de la immensitat oceànica de l’amor, a la platja mateix de la meva passió, on les onades posen música a les meves ganes de tornar-te a veure. On la fondària del mar tan sols és comparable a la del meu desig,
Recordo la darrera tardor, quan tu vas venir, per feina, a passar uns dies al meu país. 
Quan em deies que t’agradava mirar els meus ulls ametllats i tocar la meva pell, deies, de seda.
L’oceà em porta la teva olor. Els records m’acaricien i ara que comencem a veure el final de l’hivern, les flors d’ametller dels jardins de Tokio besen les meves parpelles. Per mail m’expliques que prop de Barcelona, als horts del Llobregat també floreixen els ametllers i que et fan pensar en mi.
Airun, et penso mentre miro les platges del Mediterrani.
      - Has vist que és gran la ciutat? - em deies mentre repenjaves el cap a la meva espatlla.
    - El cel ho és molt més, estimada. I avui crema. - Et responia mentre t’acariciava el cabell.
    - El meu amor ho és més. I avui crema. - deies fent una mena d’eco de les meves paraules.
Ens dèiem que l’hivern passaria ràpid, i que quan esclatés la primavera tornaríem a estar junts.  
     - Em portaràs a veure Gaudí? - em demanaves.
     - Et portaré a la Sagrada família.
     - I a la Colònia Güell? - preguntaves il·lusionada.
   - També, amb la condició que m’expliquis els misteris de la seva arquitectura. Em sembla que els japonesos coneixeu més Gaudí que els propis catalans.
El mes i mig que vàrem passar junts, tu i jo, Mateu, tan junts, va ser com una flor que s’esfullava. Em vas dir una frase que em va fer riure. “El temps passa tan de pressa al teu costat, que les hores derrapen”. Jo reia i reia i tu em deies que el somriure oriental és superior a totes les flors.
I el dia que vàrem anar a veure el sol com es ponia em vas dir que havies vingut al País del Sol Naixent i t’havies enamorat del sol ponent.
Airun, compto els dies. Miro en direcció al Prat del Llobregat i veig com arriben els avions. Quan vegi arribar el teu sabré que ets dalt.
    - Aquests dos espantaocells som tu i jo Mateu. - I estrafeies les faccions. - de què faig cara?
    - De pallassa?
    - No ximplet! D’espantaocells!! -  i reies i tornaves a riure.
Quan ens vàrem separar a l’aeroport de Tokio no em vas deixar que pronunciés sayonara. Em vas posar un dit als llavis i em vas dir que no ho digués, que ella tampoc no diria adéu. Que quan entrés a la sala d’embarcament, si veia com bellugaves el braç, era només una salutació, no un adéu.  
I ho vas fer: bellugaves la mà fent un moviment suau, com la cadència oriental de la música japonesa. Flautes i llaüts.
    - No és un llaüt Mateu. Es diu taringa.
    - I les campanetes com se diuen?
 Em vas contestar amb un petó.
   -  Les campanes es diuen campanes.
Jo m’allunyava cap a les portes d’embarcament, i ja enyorava les nostres converses. Ja enyorava els paisatges que havia compartit amb tu i que ara deixava enrere.
Mateu, demano que aquest any que he demanat d’excedència no derrapi com les hores de la tardor. M’he abraçat a un ametller i m’ha semblat que les seves branques eren fortes, com els teus braços quan m’abracen.
Mateu, dius que comptes els dies. Fins avui jo comptava les hores. Se’m fan massa llargues i canvio d’idea. Compto els mesos, només en falta un.
Un saltet i estarem abraçats.
(Totes les fotografies són de Núria Arroyo)