Port de Boet - Pica Roja - Port Vell de Romaset

    Sortim de matinada, i quan fa més d’una hora que caminem, el sol toca la punta del Pic de Norís.

    L’Enric, l'amic amb qui fa un mes vam fer els “Carros de Foc” ve a passar uns dies a la Vall Ferrera i decidim fer la Pica Roja. També ve el Jordi, que és molt més jove que nosaltres.

   La diferència amb l’altra vegada que el vaig fer, a part de la companyia, és que aquella vegada vàrem pujar la Pica Roja pel Port Vell i la baixàrem pel Port de Boet. Avui ho fem en sentit invers.

   Arribem al Port de Boet quan fa poc que hi toca el sol. Un bon lloc per a esmorzar. Ja es veu el cim de la Pica Roja.

    A partir d’aquí la pujada és més dura. I les vistes augmenten. 

     Es veuen els estanys de Socarana, de l’Arièja en territori occità.

    El terra que fins el port era d’herba, ara és de roques. 

    És un pic fronterer de 2902 metres i els francesos en diuen “Pic de la Rouge”.

   Quan fa 4 hores que hem sortit del Pla de la Molinassa arribem a la Pica Roja. 

     Ens fem una fotografia amb la Pica d’Estats i el Sotllo al fons.

   La baixada encara és més rocosa que la pujada. Uns isards fugen de nosaltres. Fan bé. Els pals que portem no fan aquell pet tan terrible (que diria en Pere Quart) però mai se sap. D’un pal d’esquí en pot sortir un tret.

    En veure l’estany del Port Vell sabem que anem per bon camí.

    En poc més de mitja hora arribem al Port Vell.

    És més pedregós que el port de Boet. La seva solitud el fa gairebé dramàtic.

   Els excursionistes a vegades no en tenim mai prou, i per iniciativa meva, ja que hi som tan a prop, intentem fer el Pic de Romaset de 2842 m.

    La perspectiva de la Pica Roja és espectacular i la seva silueta monumental.

Però com bé sabem, en tots els aspectes de la vida, mai no es pot dir blat, fins que no és el sac i ben lligat.

   Quan som a menys de mitja hora del cim, abandonem. Un dels companys pateix un petit accident en picar amb el cap contra una roca.

Tot i anar amb gorra es fa un trau una mica profund i sagna bastant. Per sort, amb les cures l’hemorràgia s’atura i podem començar la davallada.

    Ens espera una baixada llarga. Passem de llarg l’estany del Port Vell. De fons veiem el Norís i el Monteixo.

     Veig una roca ferida.  No és sang, és aigua ferruginosa.

    En trobar el camí del Port Vell el paisatge es torna més amable. El més important és tornar a casa. (Potser) un altre any serà.

La cançó de les troanes

    El mes de febrer d’enguany, al blog “Col·lecció de moments” la Carme Rosanas va publicar un poema sobre les troanes. Ella mateixa ha fet aquest muntatge.

     Per a mi va ser una descoberta.

     Particularment si les veia no les reconeixia.

     I això que al meu carrer n’hi ha una.

     Des del febrer que esperava la florida.

     Mes tal com anuncia el poema, les troanes floreixen a l’estiu.

     Durant gairebé mig any les he estat fotografiant.

     Amb la càmera i també amb la guitarra.

     Aquest mes de juliol també he sortit a fotografiar les seves flors.

     El resultat ha estat aquesta cançó, que no sonarà a les ràdios.

     Però que per a mi, sense pretensions, és la cançó de l'estiu.

     Ara espero la grana de la tardor.

Flors per a tu

     M’endinso al camí a buscar una flor especial per a tu. 

     N’hi ha moltes.

     Totes valen...

     ...però en busco una d’única.

      Una flor que batejaré amb el teu nom.

      Diferent: 

     només la tindràs tu.

Bordes del Paradís (3)

    L’Edurne torna al prat de les Bordes. El camí que hi mena segueix essent costerut.

     El prat no és el paradís que ella recordava.

   Les ortigues finalment han envaït el tronc on solia seure per escriure o, per simplement, admirar el paisatge.

    La pujada l'ha cansada i vol seure. Ho fa a un marge de pedres, des d’on contempla les Bordes del Paradís.

    Estan tancades. Avui tot és silenci i quietud. 

    Han passat 2 anys d’ençà que les dues parelles van passar-hi  4 setmanes d’estiu.

    Res no és igual. Ella i l’Oleguer van trencar després d’aquell mes, i l’Oleguer i la Petra, com era d’esperar van acabar vivint junts. En canvi l’amor amb el Luigi no va continuar. 

      La ferradura no els portà sort.  Després d’uns dies, i sobretot d’unes nits de passió es van adonar que no s’estimaven.

     L’Edurne es mira el vell generador. El Luigi s’havia entossudit a fer-lo funcionar i li faltava una petita corretja. Ella li havia deixat la tira dels sostenidors i durant unes hores va funcionar. Les suficients per il·luminar l’estança. I també el seu cor.

    El generador es va aturar i ella li var dir al Luigi que  no els calia, que entrarien una planta de flors de llum de sol a la borda.

    Quan el Luigi i l’Edurne ho van deixar ella ja sabia que estava embarassada, però no li ho va dir. Havia decidit tirar endavant tota sola amb el fill o la filla de tots dos.

   Malauradament també el va perdre. Per a ella va ser un cop molt dur, ara pensa que més i tot que haver trencat amb el Luigi.

    Avui és aquí dalt amb les mans buides, amb la panxa quieta, amb el cor a les fosques. El vent entre els avets xiula un rèquiem. Les hores s’escolen.

    Els darrers raigs de sol il·luminen l’Areste.

   Mira endavant, mira enlaire i veu aquell cel blau que tant li agrada. Els ocells del capvespre de sobte s’han posat a cantar. L’harmonia dels ocells per a ella és millor que la música d’acordions. 

    No sap perquè però somriu.

    S’alça, s’espolsa els pantalons i s’encamina, esperançada, cap el poble.