dissabte, 12 de juliol del 2025

Setau Sagèth (1)


      1a Etapa: Vielha - Bossòst.

  La travessa “Setau sagèth” (el Setè segell, en aranès) és una travessa per camins tradicionals, pobles i alta muntanya, que en cinc etapes fa una volta a l’Aran.

  Sortim de Vielha pel GR 211 en direcció a Vilac. El traçat que uneix els pobles de Mont, Montcorbau, Betlan, Aubert, Arròs i Pont d’Arròs és una constant de pujades i baixades.

     El poble de Begós, és punt de partida per pujar el poble més alt del dia: Vilamós. A partir d’aquí, ja (gairebé) tot serà baixada.

    L’arribada a Bossòst, a la tarda, tanca una llarga etapa. Hem dedicat més de nou hores a fer aquesta ruta de diferents alçades. Dormirem bressolats pel so de l’aigua de la Garona.


       
2a Etapa: Bossòst - Refugi Era Honeria.

     El camí d’avui ens porta, primerament, a la població de Les. Abans d’arribar a Pontaut, podem observar racons on la Garona esdevé un riu més salvatge i solitari.

    On comença la pujada a Canejan, hi ha les ruïnes de la fàbrica on es rentaven els minerals que s’extreien de les mines de Liat.

   Igual que ahir el puja-i-baixa és constant. Després de passar per  Porcingles arribem a Sant Joan de Toran.


    Al refugi d’era Honeria, després de 7 hores de marxa, mentre el Jordi, el Francesc i jo reposem, l’Enric pinta una aquarel·la.


      
3a Etapa Era Honeria - Salardú

   Des del refugi seguim el GR 211 fins el Pla de Grauers y Coth de Guerri. En diuen l’etapa reina i, no és per menys. Ens esperen 27 quilòmetres fins a Salardú amb un desnivell de més de 1.300 metres de desnivell positiu i 1.000 de negatiu. Per això ens hem llevat molt d’hora, i després d'esmorzar a les sis del matí, hem començat la caminada a dos quarts de set del matí .


   Reconec que els camins i pobles que vam recórrer ahir i abans d’ahir són molt bells i interessants, però avui trepitgem alta muntanya que, és el que més ens agrada quan fem travesses.


    És una zona minera i les restes d’antigues mines que trobem, en aquests paratges tan enlairats, ens admiren.


     El refugi de Liat, és un bon punt per a contemplar l’estany de Liat.


     Encara trobem l’entrada d’alguna mina més.


     A la vall d’Unhola una pluja inoportuna ens fa alentir la marxa.


  Per sort, quan passem per “la vall del riu Vermell”, la natura fa una treva i deixa de ploure. Ja “trobàvem a faltar el seu somriure”


Entre els pobles de Bagergue i Unha ens torna a sorprendre un núvol inoportú i entrem a Salardú sota la pluja. Són més de les set del vespre: hem dedicat 12 hores i mitja a fer l’etapa més llarga.

Ara cal descansar a l'alberg i demà... seguir caminant!

dimecres, 28 de maig del 2025

Tres dies al Montsant

     Des del Balcó del Priorat contemplem el poble de la Morera del Montsant. I l’extensió de boscos, camps i vinyes que l’envolten.


   Hem arribat fins aquí després de pujar el Grau dels Barrots.


     Alguns passos de la serra del Montsant no són aptes per a les persones que tinguin vertigen, entre les quals i, d’ençà que em vaig fent gran, m’hi compto.


     Després de pujar fins a la carena de la Serra Major, el Piló dels Senyalets (1.109 m) i el Pi del Cugat, baixem al Clot del Cirer, que és com una mena d’oasi verd i florit a mil metres d’altura. Cauen gotes i una gran bauma ens dona aixopluc.


       A la tardacamí de retorn a la Morera del Montsant, contemplem l’anomenada “Llibreria”.


    La baixada pel Grau de Salfores faria més vertigen si no hi hagués, en algun tram, unes cadenes per subjectar-s’hi.

   Hem passat la nit a la Bisbal de Montsant. Comencem el segon dia visitant, per consell de la Montse de cal Trucafort, la Cova de Santa Llúcia, que el 1938 es va habilitar com a hospital, durant la Batalla de l’Ebre.


     Ens traslladem al Pantà de Margalef, on comencem la pujada, per un camí diferent del d'ahir, a la Serra Major.


    Deixem enrere una bauma propera a la Cova de la Taverna, on hi ha les restes d’un antic forn, el dels "Maquis".


    Ran d’una gran bauma anomenada “el Racó del Teix” hi ha el monumental arbre que li dona nom.


    Caminem alguns quilòmetres per la carena de la Serra Major, i davallem cap al Barranc dels Pèlags, on hi ha el Toll de l’Ou. Un lloc ideal per refrescar-s’hi i dinar una mica.


       El camí torna a pujar cap a una altra carena on hi ha el Pi de la Carabasseta.


    De baixada i, després de passar per l’ermita de Santa Magdalena, veiem el poble d’Ulldemolins on, després de sopar una truita amb suc, ens espera un llit confortable.


   El tercer dia, retornem a Margalef. L’etapa serà ben diferent de la d’ahir. Si ahir vam passar pel damunt de la serra, avui seguim el riu Montsant. Passades les Cadolles Fondes, entrem al Congost de fra Guerau i visitem l’ermita de Sant Bartomeu, que és al costat d’una gran Bauma.


    Les roques del Montsant que anem veient des del camí, encara que s’assemblin, sempre són diferents. I baumes! Si hi ha un accident geològic freqüent al Montsant són les balmes, o baumes, com en diem els santsencs.


     Si abans-d’ahir vam trobar barrots de ferro o cadenes per pujar els graus, avui de baixada en un pas complicat, hi trobem una corda. És més modesta que els barrots, però carregats com anem, igualment ens és d’una gran utilitat.


      El riu Montsant és net i ple de vida. Als seus gorgs hi neden els peixos i, se sent cantar els granots.


    A l’altre costat del riu les ruïnes del Mas del Caime contemplen com el riu es va eixamplant. És un senyal que ens aproximem al pantà de Margalef i, a la fi de tres dies de somni al Montsant.

diumenge, 30 de març del 2025

L'ombra i la claror

Juntament amb la Carme Rosanas, ens ha sortit una cançó, a partir d’un poema d’ella.

Són coses que fem discretament, per amor a l’art, per amor a la poesia i la cançó en llengua catalana.


L'ombra i  la claror,

com el dia i la nit


com la joia i el neguit.

Com els mots i el silenci.


Com el vull i no puc.

Com uns dards llançats al buit,

com les flors que mai no hem collit.


Som l'ombra i la claror 

Com la lluna i el sol.

 

L'ombra i la claror.

La solitud i l'amic


el ressò del què no hem dit.

Com el passat i el futur


com l'instant que no hem viscut.

Com el mar, i un gran desert

Com un erm i el bosc ben verd.


Som l'ombra i la claror


Com la vida i la mort.

 

L'ombra i la claror.

El record i l'oblit


com un dia sense sentit.


El dubte i la certesa

com la vida i la vellesa.

I aquell plor que mai no ha esclatat 

i el riure que costa fer brollar.


Som l'ombra i la claror 

I també som cançó.



diumenge, 16 de febrer del 2025

Ara sí


14 de febrer, des del Coll de Pal i de bon matí, veiem, el Montseny.


Ara sí que t’hem trobat nevada, muntanya estimada.

Des de la carena del coll de Coma Floriu s’albira, lluny, Montserrat.

                                                                                   (Foto: Francesc Heras)
Hi ha qui avui celebra el dia dels Enamorats. Declaro el meu amor a la Neu.


El Francesc celebra el dia dels Enamorats... de la Muntanya.


Ara sí que  ens falta poc per arribar al Cap del Serrat.

                                                                                                (Foto: Enric Domingo)
Hi ha res millor que trepitjar neu verge?

     
    Des del cim del Cap del Serrat Gran (2.402 m) veiem que la boira envolta la Tosa d’Alp, que és allà on anàvem. Fa molts anys, caminant per una carena amb boira, en lloc d’anar a Setcases, involuntàriament vam anar a raure a Mentet a l’altre costat, totalment oposat, de la carena. Vaig aprendre que amb la boira, si es pot, val més no jugar-hi.


Ara sí que tirem enrere.

       
     Un dels símbols de l’excursionisme català, el Pedraforca, és ben visible, juntament amb la serra del Cadí.


Ho havia dit que avui és el dia dels Enamorats... de la Neu?

 
 Allò que passa a vegades. Quan som a prop del Coll de Pal... ara sí que surt el sol.

    
    Ara sí que faria mandra tornar a calçar-se les raquetes per pujar la Tosa. Un altre dia serà.


L’Enric celebra el dia dels Enamorats... de l’Art.