divendres, 11 d’abril del 2014

Coincidències

Aquesta història no és inventada, és totalment certa. Fa uns 40 anys, concretament un 18 de setembre, el Francesc, que estava enamorat de la Maria va decidir fer el cor fort i confessar-li el seu amor. Ella tenia 16 anys i ell 18.
Li costà, no sabia com començar. Tenia una mica de por de fer el ridícul, o el que era pitjor, de rebre carbasses. De fet, el diumenge anterior ja li havia insinuat alguna cosa, però ella feia veure que no entenia les seves intencions.
Finalment es decidí i li va dir que era la noia que més li agradava de la colla, que l’estimava, que estava enamorat d’ella, i totes aquelles altres coses que un noi diu quan es declara a la noia que estima. D’entrada la Maria li digué que no ho veia clar. Ho va fer amb tacte. “Donem-nos un temps, som massa joves per iniciar una relació”. El Francesc quedà una mica abatut. Abans d’acomiadar-se ella li digué: “Si vols d’aquí un temps... per exemple mig any, ho tornem a enraonar.” 
Eren altres temps, i quan una parella començava a festejar, acostumava a ser per casar-se. A més, aquell no era un bon dia per a la Maria. Ell no ho sabia però havia escollit un dia trist. El 18 de setembre feia un any exacte que s’havia mort el pare de la Maria.
Van seguir sortint juntament amb tota la colla. Anaven d’excursió a la muntanya amb la resta d’amigues i amics. En una d’elles, van anar a la Cerdanya, i al refugi de la Vall Civera, aprofitant una estona que els altres no els escoltaven el Francesc li va recordar que ell seguia tenint els mateixos sentiments, però ella no contestà.
El 8 d’abril de l’any següent, va ser la Maria qui li ho plantejà. “Vem dir que al cap de mig any ho tornaríem a parlar, oi?” I aquell dia, que aquell any va caure dins de la Setmana Santa, en dilluns,  sí que van començar a sortir.
Aquell mateix Dijous Sant van anar junt amb el seu grup de muntanya a l’Estany Gento, al Pallars Jussà, a passar-hi la Setmana Santa.
Era un any de molta neu. I al cap tres anys i mig, el Francesc i la Maria es van casar. El 8 d’abril els portà sort, i cada any el celebraven fins i tot més que la data de casament. 
Fins aquí, aquesta història no té gaire res d’especial.
 Però al cap d’uns 20 anys es va produir un fet inesperat. El pare del Francesc va morir un 8 d’abril, i es va igualar la coincidència. Ell s’havia declarat el 18 de setembre, coincidint, sense saber-ho, amb la data de la mort del pare d’ella. I ella, el 8 d’abril, totalment impossible de predir, el dia de la mort del pare d’ell. 
Esperem que s'acabin les coincidències. Altrament si algun dia la filla que tenen el Francesc i la Maria es declara, ell ja sabria el dia que li tocaria el rebre. Encara sort que no sabria de quin any.

38 comentaris:

  1. Hi ha qui diu que res en aquest mon es coincidència, que les coses passen quant passen per que el destí així o ha volgut. Fa temps que vaig deixà de creure en el que vol o no vol el refotut destí, prefereixo pensar que es coincidència

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bruixeta, en aquesta història és més la coincidència que el destí.

      Elimina
  2. Una bona història dins de la seva realitat, malgrat els moments dolents que hem de mastegar per culpa del pas del temps.
    Molt bona fotografia la que acompanya el text

    ResponElimina
  3. La vida està plena de coincidències. No dis casualitats. Dic coincidències.

    ResponElimina
  4. Vaja, quina casualitat. M'agrada molt la marieta, que per ací li diem "gallineta cega", molt bonica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sabia que la marieta també es digués "gallineta cega". És un nom simpàtic.

      Elimina
  5. Dos fets luctuosos que coincideixen amb dates d'esdeveniments feliços. Coincidències. O el yin i el yang.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glòria, es pot interpretar de les dues maneres, però jo m'inclino més pel títol.

      Elimina
  6. Caram tu, però ens deixes una mica amb el cul a l'aire. I què va passar després. Van continuar celebrant els 8 d'abril? Van seguir junts? Aquestes coincidències de vegades t'espatllen les coses...

    ResponElimina
  7. XeXu, sí que van seguir celebrant el 8 d'abril. Enguany, ho han fet. La teva pregunta m'ha fet pensar i he fet un petit afegit final.

    ResponElimina
  8. M'has fet evocar moments dels 15-17 anys, molt semblants als que expliques, amb les sortides en colla a la muntanya, la manera d'estimar-se, la tendresa i la prudència... Suposo que els protegonistes i jo tenim més o menys la mateixa edat, i em reconec em moltes coses. I sí, jo també parlaria de coïncidència, no pas de destí. Les imatges, com sempre, una alegria per als sentits1
    Una abraçada!

    ResponElimina
  9. Aquestes persones van néixer a mitjans dels 50 del segle passat. Galionar, si tu també ets d'aquella època vol dir que ets molt jove, i se't nota. Gràcies per llegir, també, les imatges.

    ResponElimina
  10. Quines casualitats de dates que té la vida, Xavier. A vegades no en fem cas, però la força dels fets ens fa recapacitar: potser tota la nostra vida està escrita i datada i per molt que ens esbalaguem (paraula del meu poble, segur. No és al diccionari) poca cosa hi podem fer.

    ResponElimina
  11. Teresa, no conec el verb "esbalagar" però em sembla endevinar el sentit que té.
    Tens raó en la reflexió final: en la predicció de la vida no s'hi pot fer gairebé res.

    ResponElimina
  12. M'han encantat aquestes fotos de parelletes que acompanyen el relat, fins que arriba el casament...

    Parlant d'aquests fets, jo penso que són casualitats, que a la vida en veiem moltes, d'altra manera seria un no viure!
    Petonets, Xavier.

    ResponElimina
  13. Roser, posats a triar, escollim el sí viure!

    ResponElimina
  14. Hem d'acceptar la cara i la creu de la coincidència.

    ResponElimina
  15. Preciosa história y amenizada por todas esas magníficas fotos, es un placer leerla, gracies.

    Salutacions.-

    ResponElimina
  16. M'ha agradat aquesta història senzilla i humana envoltada per una coincidència clau en el dia de la declaració i de festeig. M'ha recordat que la meva mare també li va dir al meu pare que era massa petita per festejar i ell li va dir "esperarem que creixis, doncs" (ella era petita d'altura i d'edat).

    La fotografia final de la marieta m'ha encantat.

    Bon cap de setmana!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. La història la va escriure l'atzar. Ser petit d'edat el temps ho soluciona.
      Els que no són alts (entre els que m'hi compto) tenen més difícil això del créixer.
      La fotografia final explica una part de la història. L'anell llis és el del casament i el ratllat el del 8 d'abril.

      Elimina
  17. Fotos precioses per a un espai de vida preciós: enllaçats per les dates i per la contemplació de la natura. Fantàstic.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó Olga, és un espai de vida preciós. Gràcies pels adjectius.

      Elimina
  18. El meu avi va morir quan el meu pare tenia un any, m'hauria agradat conèixer-lo, però aleshores tot no hauria anat igual i jo no existiria. M'hi has fet pensar.

    De totes maneres, en aquest cas no, però normalment les coïncidències fan poesia, com la del teu text i les teves imatges.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Devia ser molt jove el teu avi. És una llàstima que hi hagi gent que es perdi, com dius de les situacions poètiques, una part de vida. A ell també li hauria agradat conèixer el fill i la néta.

      Elimina
  19. Hi ha coincidències boniques com aquesta i n'hi ha que succeeixen i no ens n'adonem. De vegades cal fixar-s´hi per veure la bellesa de la vida. Les fotos són genials.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Loreto, sí que n'hi ha moltes de coincidències. La vida a vegades és com un rodolí.
      Gràcies per fixar-te en les fotos.

      Elimina
  20. M'he fet seguidor del teu bloc. Sempre m'ha agradat la combinació entre històries i imatges. I, això, no és pas una coincidència. No debades sóc fotògraf i trobo el teu estil ple de sensibilitat...

    Abraçades, des de El Far.

    ResponElimina
  21. Jordi, gràcies per les visites. Els teus comentaris m'afalaguen, tenint en compte que provenen d'un fotògraf professional.

    ResponElimina
  22. Les coincidències tenen la seva màgia, com en aquesta bonica història. I les imatges fan molt de goig, quins colors!,

    ResponElimina
    Respostes
    1. És cert Audrey. Una coincidència és com una màgia. En aquest cas, del calendari.
      Els colors regalen vitalitat a l'existència, que a vegades és massa grisa.

      Elimina
  23. Si, són coincidències d'una història preciosa, et ben asseguro que m'agradat molt.

    Una abraçada.

    ResponElimina
  24. Abans de res, felicitar-te per les fotos i, com no, per la història que les acompanya.
    Sempre he cregut en les causalitats i no en les casualitats. No sempre han de ser negatives, sempre tenen una versió positiva.
    El meu avi Miquel va morir una setmana abans de jo néixer, la meva mare sempre va dir que tenia molt il·lusió en veure'm néixer i ho deia amb tristesa. Jo sempre he pensat que em va deixar una part d'ell perquè jo visqués i aquesta va ser la seva forma de trobar-nos en aquesta vida...

    Aferradetes i molt bona setmana!! :)

    ResponElimina
  25. Lluna, fas bé de buscar el cantó positiu de les coses.
    No m'estranya que la mare t'expliqués amb tristesa que l'avi, per una setmana, no et pogués conèixer.
    Si creus que et va deixar una part d'ell... és que és cert i la conserves.

    ResponElimina