Ocells de l'Urgell

Una tórtora crida la seva parella amb el seu cu-cuuuu... 
  La Ivonne escolta aquest cant amb posat de tristesa, ella ja no té parella. És una colometa tudó que fa poques setmanes es quedà vídua. Estava una tarda al seu niu, amb els seus dos colomins quan va sentir un espetec llunyà. De l’ensurt, les gavines que reposaven sobre la superfície de les aigües tranquil·les de l’estany, havien aixecat el vol.

Al cap d’una estona les gavines van tornar al seu lloc, però el Tom, el seu mascle, no va tornar mai més. Aquella nit els colomins no van sopar. Encara sort que ja eren uns polls gairebé fets, i els acabà de pujar ella, tota sola. Aviat els canons de les ales es cobriren de plomes, i s’atreviren a deixar el niu, a buscar-se la vida. I la Ivonne restà sola.

La Ivonne i el Tom estaven acostumats a enllaçar una cria amb la següent posta d’ous, i així quan els polls abandonaven el niu, començaven a covar els dos ous nous, per a tenir, al cap de vint dies, dos colomins tudons, amb els ulls tancats, un borrissol groc en lloc de plomes i un bec que demanava menjar.

Un colom tudó jove,  se li acostà, inflat de pit, de puntetes per semblar més alt, amb la cua en forma de vano escombrant el terra i roncant el seu amor, tot fent cercles al seu voltant. Ella primer es feia l’estreta, fent veure que no s’adonava de la presència d’aquell festejador passerell.

Però la naturalesa és forta i l'instint l'atreia cap a ell. “En Tom segur que no tornarà més” pensà la Ivonne. I es mirà aquell colom tudó jove, amb uns ulls més tendres i un posat més interessant. Deixà que se li acostés. Al cap d’unes hores el masclet, que resultà ser més atrevit del que ella creia, li estava fent petons suaus a les plomes del coll. 

Ella acceptava les carícies, amb les plomes estarrufades i les parpelles mig closes. L’engrescament mutu ja no tenia aturador, i aviat començaren a donar-se el bec. A intercanviar-se les besses de l’esmorzar.

“Vull ser la teva parella” digué el mascle. “Si encara no sé com et dius”, digué la Ivonne. “Em dic Max, i tu”? “Ivonne”, respongué ella. “Ivonne..." repetí en Max en beu baixa mentre rumiava quin afalac li podia dir... "És un nom molt original, oi?” “Me’l van posar perquè té la mateixa arrel que Ivars” “Ah! Molt encertat...” Sense dir res, contemplaven, el paisatge que els descansava la vista, que els portava pau a l’esperit.

“Podríem demanar a les cigonyes que ens portessin dos colomins” digué el Max trencant el silenci i gratant-se amb el bec, sota l’ala. “Les cigonyes?” Però Max, encara creus en la cigonya?” Aleshores la Ivonne s’ajupí una mica, i amb la mirada el convidà a acostar-s'hi. L’amant incipient, no va saber perquè, però s’enfilà sobre ella. La Ivonne havia enretirat la cua cap un costat i a ell no li va ser difícil trobar-la. Hagué de fer un aleteig sense enlairar-se, per no perdre l’equilibri... i quan baixà de nou a terra: “Oooh! Quina intensitat! Ja som amants! La Ivonne és la meva femella!” pensava el Max. Es quedaren una estona l'un al costat de l'altre, relaxats i sense saber què dir-se. Ell encara estava meravellat per l'extraordinària sensació que representa l'amor.

La Ivonne s’enlairà i es posà dalt d’un arbre despullat de fulles. Les seves branques semblava que esgarrapaven el cel. Ell la seguí i es posà al seu costat. “Estimada, si per tenir colomins hem de repetir l’aleteig, t’asseguro que omplirem els voltants d’aquest estany, de coloms tudons.” 

Ella afegí: “I tindran tot el cel per vestir la vida, per gaudir de la llibertat, per volar, per fer poesia amb les ales, per saber què hi ha sota els enagos dels núvols, per trencar el tel de la boira que els matins sura sobre l’estany, per saber perquè tremolen les estrelles...”

Ell anava a dir que tremolaven de fred, però callà, s’atansà més a la seva estimada, tancà els ulls i s’adormí sota la llum de la lluna. 

De la lluna de mel, que en deien en aquestes ocasions, els habitants d’Ivars.

Hivernal

Color d’or de bon matí, una fulla s’ha adormit, la glaçada l’ha assecada, la neu li ha fet un sudari. Sobreviure a la tardor de molt poc li haurà servit. Finalment el cru hivern l’ha arrencada del seu arbre, i ara jeu sobre el camí.

Caminant que busca pau, des de lluny se n’ha adonat, i s’ajup i es treu els guants, amb els dits li fa carícies, amb l’alè li fa escalfor.

Mes la fulla no es desperta, el seu cos s’ha refredat, la seva ànima ha fugit, ja no es pot fer res per ella, es fondrà junt amb la nit. Sota terra ja l’espera vida nova, primavera. 

Vianant aixeca’t ja, potser mai més la veuràs.

Caminant que busca estima, pel camí la trobarà, fa unes passes vers el nord, fa pujada aquesta vida, paisatges sense mida, nuvolades dalt del cel, ressegueixen la carena de la serra Cavallera, des del Taga al Puig Estela.

I s’encanta pas a pas, puja amunt, ja és prop del port. Un vent fort fa aparició, li provoca un llagrimeig. Cal cordar-se i abrigar-se, i aleshores se n’adona, ben glaçades té les mans. On haurà perdut els guants? Es regira les butxaques, cerca al fons de la motxilla.

La ventada es fa més freda, espurnegen pics de neu, i a la cara se li claven, potser és rufa o aiguaneu. Gira cua i torna enrere, ha passat ja molta estona i amb les mans a les butxaques fita bé la dura crosta que la fred ha endurit.

De lluny veu dues mans amigues, reconeix aquells instants, sap que aquí s’ha tret els guants i ha pregat per la fulleta. El que creia no ha passat, es retroben i es recorden. 

S’han trencat les previsions, el temps no admet raons, i l’amor del fons del cor, mai s’emporta un bell record.

Cap al tard mentre s’allunya, mira al cel i veu la lluna, Se la mira reverend i n’admira el seu creixent. 

Cau la tarda a poc a poc i a la serra es clou el vent.

Ara i sempre

Després de la mort de Pete Seeger, les persones que hem escoltat, i fins i tot cantat algunes de les seves cançons, hem pensat en altres temps. Cantàvem el “Què se n’ha fet d’aquelles flors?” quan encara no n’havíem plantat cap, quan gairebé no havíem fet cap pom. 

Era l’època que també entonàvem “Paraules d’amor” del Serrat, i feia poc que havíem deixat els 15 anys, i l”Ara que tenim vint anys” quan encara no els teníem. Anàvem amb tren d’excursió i al vagó combinàvem el “Diguem no” i “Al vent” del Raimon, “la Gallineta”, “l’Estaca” i “el Bandoler” de Lluís Llach, amb el “No serem moguts” i el “Vull ser lliure” del folk-song americà. O espirituals negres que barrejàvem amb repertoris de les primeres cançons del Pi de la Serra o el Pau Riba, i la “Cançó del noi dels cabells llargs” dels Tres Tambors.

Totes aquestes cançons, exceptuant el “Guantanamera”, el “Bella Ciao” “La Quince Brigada” i alguna altra, tenien en comú que les cantàvem en català. En la nostra llengua, en la que el franquisme, encara vigent (més o menys com ara els agradaria a alguns) ens la tenia vetada a l’escola. Cap dels entusiastes que cantàvem aquelles cançons en català no havíem pogut aprendre el català a l’escola, i pràcticament érem analfabets de la nostra pròpia llengua.

Les apreníem, en discos, alguna en els pocs programes de ràdio, on eren permeses, i després, ens passàvem els acords de guitarra i les cantàvem al refugi de muntanya, la nit abans de fer el cim, al foc de camp quan érem de colònies o de campaments, i al tren, on a vegades havíem de suportar la cara de desaprovació d’algun revisor franquista, o el que era pitjor, d’algun policia o gruo de falangistes que estiguessin presents al vagó.

Segurament que els cantants catalans que van conèixer personalment en Pete Seeger, com el Raimon o el Xesco Boix, el devien informar que les seves cançons, traduïdes al català, servien, a més de lluitar contra el franquisme, per reivindicar la nostra llengua.

Lamentablement, encara que l’Estat espanyol, al que pertanyem (de moment) forçosament, en el tema de la persecució a la llengua catalana, practica gairebé la mateixa política d’eliminació que feien els feixistes que governaven a l’època de Franco. Però ara, encara que ells l’utilitzen com una piconadora, tenim democràcia, i encara que no els agradi, mana el poble.

Ara torna (si és que mai l’han abandonada) l’ofensiva contra l’ensenyament en català a les nostres escoles. En aquest mateix bloc, el desembre del 2012, ja hi ha un post parlant d’aquest mateix tema. Si amb el Franco ens van guanyar per K.O. ara intenten vèncer per punts. Ens intenten cansar. Ignorants!! No saben que no defallirem?

La vaca no és cega i es manté ferma, pels prats dels Pirineus o pels del Montseny. I encara que ens ho vulguin fer creure, no està sola. Ara som milers i milers que l’acompanyarem i no permetrem que la segueixin munyint fins deixar-la eixuta, aquells que per al seu bé, ens volen mal. D’en Maragall, escollirem l’Adéu Espanya i del Pere Quart, la vaca de la mala llet!

És imprescindible que la Consellera d’Ensenyament, el President, tot el Govern Català, i els partits de l’oposició favorables a la Immersió Lingüística i a l’escola en català, donin suport als directors i mestres dels centres. La Norma s’ha fet gran demanat la normalització, i tampoc no es cansarà de demanar que “no ens toquin el català”... ni res més, afegiria jo.

És ser poc original, perquè aquesta setmana que tant hem parlat de Pete Seeger, molta gent ha utilitzat el títol d’una de les seves més conegudes cançons. No ens cansarem de repetir-ho. 

 “Tots junts vencerem!”

In-insub-insubmissió!

Des-desob-desobediència!!

In-inde-independència!!!

Sense deixar de viure

Sense deixar ni un sol instant de viure

Voldria aprendre a no témer la mort

Car no conec cap sentiment més fort

Que m’encadeni i em faci més lliure. 

Olor de sàlvia  que perfuma el camp

per allà on passa la mort segant flors

d’aquelles liles que motiven plors

he demanat que me’n  facin un ram.

 Com qui atura un segon del destí

que ens té imposat el perfum de la vida

quan ve el moment de la nostra finida

recordarem per fugir del coixí:

 belles presències que ens ompliren de goig

dolces carícies que ens donaren frisança

tendres matins absorbits amb recança

i purs capvespres esclatants de roig.

Sophie la maniquí

En Giovanni, m’ha fet una confessió: “estic enamorat de la Sophie”.

- Perfecte - li he contestat - Ja me la presentaràs.

- És que no és tan fàcil. La Sophie és... és una maniquí. - diu en Giovanni, amb una veu fràgil, entre insegura i vergonyosa.

- Maniquí? Vols dir que és model? De passarel·la? - li dic sense entendre la seva torbació.

- No és un maniquí de passarel·la, sinó d’aparador...diu enrojolant-se.

- D’aparador? Vols dir que t’has enamorat d’un nino?

- És una nina! Meravellosa! - fa ell. De sobte se li ha il·luminat la cara. - Ens estimem - i segueix explicant-se - Ella també m’ha confessat el seu amor. Com sabràs quan vaig arribar de Milà, vaig trobar feina en uns grans magatzems, i hi vaig treballar poca cosa més d’un any, fins que vaig muntar el meu estudi de dissenyador d’aparadors. 

I va ser així com la Sophie i jo ens vam conèixer. Després de muntar aparadors a les principals ciutats del país, un dia la feina em va portar a una botiga de Collblanc, a dissenyar l’aparador, i la vaig rescatar del magatzem. La tenien arraconada, desvestida i trista. La vaig netejar, i amb el millor vestit de la temporada, la vaig exposar al centre de l’aparador.  Ella em va reconèixer que quan està despullada en públic també passa vergonya, com la majoria de dones, però que amb mi no s’avergonyia, perquè la vestia amb tendresa, i que quan la despullava, per a ella era com una carícia. Fins que un dia les carícies van continuar...

- !!?? - Escoltant el to de veu d’en Giovanni, m’adono que veritablement està enamorat, mentre ell segueix el seu relat - Quan va acabar la temporada, vaig aprofitar el canvi de decoració de l’aparador per endur-me-la a casa. Al començament la relació va ser molt bona, però un dia ella em digué que volia tornar a treballar. I així fou com es passejà per diferents aparadors de Catalunya. 

Va estar a diferents barris de Barcelona. També a Girona, a Tossa de Mar, a Tarragona, a Sitges... li agradava com les noies se la miraven i després entraven a la botiga i demanaven: “Posi’m la brusa i la faldilla del conjunt de l’aparador.” Aleshores se sentia contenta de la seva feina. 

També algun dia es disgustava, sobretot si lluïa peces de llenceria, quan algun voyeur se la mirava massa descaradament des de l’altre costat del vidre.

La Sophie era feliç. Ara treballava a un aparador del barri Gòtic de Barcelona, i segons ella mateixa feia una de les millors representacions de la seva carrera. Asseguda a una Vespa era l’admiració dels vianants.

Malauradament, gairebé sempre totes les parelles passen una crisi. D’ençà que estava al Gòtic li havia notat un canvi. Ja no era tan afectuosa amb mi, quan l’anava a visitar. Un dia que l'observava des del carrer, em vaig adonar de com se la mirava un client. Era jove, i per l’aspecte semblava un estudiant. Devia ser estranger, ja que era molt ros, potser d’algun país nòrdic. Ella no s’havia adonat de la meva presència i també se’l mirava.

I aquí comença la part trista de la història. Em van telefonar per avisar-me que de nit havien entrat a la botiga i que havia desaparegut la moto. Vaig córrer a la botiga. M’imaginava que la Sophie devia estar molt espantada. El propietari de la botiga només estava amoïnat per la desaparició de la Vespa, i jo no trobava la Sophie enlloc. Se l’havien endut!  El propietari va dir que per a què volia un maniquí, un xoriço? Li vaig pegar un cop de puny i vaig sortir de la botiga. La policia no tenia cap pista de qui podia haver estat el lladre, i vaig decidir investigar pel meu compte. Vaig parlar amb una indigent que dorm al barri. Em va assegurar que la nit de l’atracament, havia vist la Vespa, carrer Ferran avall, en direcció a les Rambles. I que qui conduïa era una noia.

En preguntar-li si anava sola em digué que al seu darrere, de paquet, seia un jove molt ros i guapo.
- Deus estar destrossat - li dic.

- Ho he estat, però darrerament, hi ha una morena que em sembla que quan la toco, em  fa l'ullet...

Capicua

De petit, quan encara creia que els Reis Mags eren mags, un any vaig demanar l’uniforme del Cabo Rusty. El tenien exposat a ca l’Oliver i quan els diumenges a la tarda anàvem a mirar aparadors a la carretera de Sants, demanava als pares que em deixessin entrar a admirar-lo. Els meus germans s’entretenien a mirar altres joguines, mentre jo anava directament al fons de l’aparador i em quedava plantat, gairebé en posició de firmes, en front d’aquella magnífica disfressa: camisa blava amb dues tires de botons platejats, pantalons blau marí fosc amb ratlla groga, barret i cartutxeres negres, mocador groc al coll, i pistola platejada.

Aquest joveníssim caporal ianqui era molt conegut a l’època de la meva infantesa: finals dels 50 i principis dels 60 del segle passat. Representava un nen adoptat pels soldats americans. I aquest vailet, a més tenia un gos llop anomenat Rin tin tin i les seves aventures eren seguides per la canalla, principalment els diumenges a la tarda, des del blanc i negre de la televisió de l’època. A casa no teníem aparell de televisió, i amb els meus germans, anàvem a casa d’un veí que sí que en tenia. Hi havia un paral·lelisme amb la història de Marcel·lí “Pa i Vi”. A aquest darrer el van adoptar uns monjos, i al Cabo Rusty, uns soldats.

I jo em mirava l’uniforme de caporal ianqui amb delit. Desitjava tant que me’l portessin... 

No vaig tenir el preuat regal, i en canvi el Toniet, el fill de la botiguera del carrer, a primera hora del matí de reis ja es passejava vestit de Cabo Rusty, i donava ordres als nens que havien baixat al carrer a jugar amb la pilota que els havien dut. Els Reis dels pobres eren pobres, mentre que els dels rics eren rics. Com sabien els Mags, que a casa no érem rics? 

Vaig trobar una capsa de soldats de plàstic, i un d’ells representava el Cabo Rusty. El meu germà gran em va convèncer: “és millor que el vestit.  Tu,  a més a més del Cabo Rusty  tens el Rin tin tin, el capità, el coronel, i un parell de soldats!” Li vaig preguntar com sabia qui era el capità i qui era el coronel. “Perquè el coronel porta el sabre”. - Va sentenciar. 

Ell estava content perquè tenia un circ de lona, amb el seus trapezistes, els domadors de lleons, els músics i les majorets. I a un altre germà el fort on els soldats es defensaven dels indis que els atacaven. Uns indis molt ben pintats, amb els arcs i les fletxes i els seus cavalls. I això que s’havia demanat uns cavallitus... de debò, com els de la Festa Major! Vaig passar moltes hores jugant amb aquells soldats. 

El petit Rusty fins i tot intentà prendre-li la xicota a un dels meus cowboys. Finalment l’Elisabeth, que és com es deia la noia, retornà amb el John.  Tots els meus soldats tenien nom, i habitaven a la capsa on els guardava amb gent d’altres èpoques, i així els soldats americans convivien amb els supervivents víkings de l’any anterior. 

I en anys posteriors compartirien la Ponderosa de fusta, amb la família Cartwright. Alguns encara els conservo. Despintats i gairebé tant desgastats com jo mateix.

Al cap d’una colla d’anys, en una època en que no tenia feina, vaig llegir un anunci al diari on demanaven personal per a fer d’extra a un film. M’hi vaig presentar. Havia de fer de figurant, representant un indi nord-americà en un western. Encara que la paga era més aviat minsa, la disfressa d’indi era magnífica. M’acceptaren i als primers assaigs se’m trencà la cinta del cabell on hi havia enganxades les plomes. 

  La vaig substituir per una goma de calçotets, i el dia de la meva primera escena, l’ajudant del director va venir dret cap a mi. Jo feia veure que no m’adonava que ell havia notat que jo m’adonava de que s’imaginava que jo sabia que era una goma de calçotets. “Tant se val!” - va dir malhumorat -  “Se’t veurà de molt lluny, i amb el fum i la pols no es notarà”. “Per què la majoria d’encarregats sempre són malcarats?” - vaig preguntar-me interiorment. 

  El director decidí que jo havia de ser el primer pell roja en morir. L’escena va servir a la primera. Vaig sentir la veu del director que deia: “tallin! És bona!” En obrir els ulls,  vaig mirar el soldat ianqui que m’acabava de liquidar. Era...un soldat del Cabo Rusty.