dissabte, 21 de maig del 2016

14 matinades

Ja l’esperaves
i el reps amb un somriure.
Arriba el dia!

Claror serena
La nova llum s’emmarca
Per l’alta onada.

Al moll la fosca.
L’horitzó s’il·lumina.
Llum que palpita.

 L’alba pregunta:
On és la teva rauxa?
I me l’estimo.

Hi ha una promesa
després de la nit fosca.
Ben lluminosa.

 L’aigua és salada
de llàgrimes vessades
per tanta guerra.

Hi ha llum rosada.
La matinada fresca,
dolça l’escampa.

El sol mandreja.
He deixat per quan entri,
la porta oberta.

 Ales esteses,
s’enlaira la gavina
en la llum grisa.

Claror a la proa
i veles desplegades,
s’embarca el somni.

El sol es lleva
I pinta els edificis
De Barcelona.

L’aigua tranquil·la
del moll, em va prometre:
amor per sempre.

Colom albira
que ve el temps de platxeri.
La descoberta.

Meravellosa
és la teva companyia:
la llum del dia.


dimarts, 17 de maig del 2016

La nit es tanca

Com un miracle,
just quan es fa de dia
els llums s’apaguen. 

Les flors de l’arbre
que la pluja ha fet caure
dormen a l’herba.
Mare, això és la rosada?
Pregunta un nen que passa. 
Sota el paraigua,
com una regadora
la cara es renta.
Quan el dia comença
és quan la nit es tanca.
Al barri gòtic,
el forn l’aire perfuma.
Dolça rutina:
fa olor d’ensaïmada,
croissant, coca i pa tendre.


dimecres, 11 de maig del 2016

Un post dolç (Per molts anys Olga)

  Avui l’Olga Xirinacs celebra els seus 80 anys. Molts dels seus lectors fa mesos que ho fem.
   Ho vàrem fer a la Biblioteca del Vapor Vell de Sants, on es van llegir poemes d’ella.
  Més endavant, concretament el 21 de març, dia Internacional de la Poesia, es va fer l’acte Central al centre d’Art Santa Mònica a Barcelona, on com ja és sabut, es recità el seu, ja famós poema, “Preneu les roses” en diferents llengües.
  En Xavi Múrcia i la Mirna Vilasís, la van musicar i la van interpretar en presència de la seva autora, Olga Xirinacs.
   I no fa gaires dies, es va fer un altre homenatge, a la Casa Golferichs, també a Barcelona, amb la presència, entre d’altres, de l’escriptora Isabel Clara Simó.
   Vaig tenir la sort de ser a tots tres actes. Es van dir moltes coses de l’obra i la personalitat de l’Olga. En reivindico una. L’Olga Xirinacs és una escriptora catalana nascuda a Tarragona. Per tant és ens representa a tots els lectors dels Països Catalans.
   A molts blogs avui s’han publicat poemes de l’Olga i m’han agradat molt. Jo citaré un fragment d'un conte del primer llibre que vaig tenir d’ella, i que encara conservo, en la primera edició del 1985: “La Mostela africana i altres contes”
  A “La partida de Mah Jongg” es fa referència a aquest joc. Per qui no el conegui diré que és una mena de dòmino xinès. Havia vist de petit com hi jugaven els homes que passaven la tarda al cafè del Centre Catòlic de Sants. Sobre una taula de marbre. Mai no en vaig entendre les normes.
  “  - Aquest és preciós. És dels millors que tinc. Vegi la qualitat del vori...
  El client passà els dits amb delectació sobre les fitxes.
    - I quin gravat més nítid, tallat a mà. I l’elegància de les figures...
  El client somrigué i observà el magnífic paó reial que representava l’as de bambú.
    - Les flors i els dragons són una petita meravella.
  Al palmell de la mà les fitxes comunicaven una sensació de plenitud. Ben acoblat el vori sobre el bambú tenia un toc càlid, perfecte. Clogué el puny. Les volia...”
   A Barcelona avui, a més dels 80 anys de l’Olga també s’ha celebrat la fira de Sant Ponç al carrer Hospital.
   Una data dolça per fer un post ben dolç.
   Per molts anys Olga!!

diumenge, 8 de maig del 2016

Abusos als Maristes Sants - Les Corts

Fa mesos que han esclatat públicament casos de pederàstia als Maristes Sants - Les Corts.  Puc donar testimoni del que passava fa més de 50 anys. Molts mestres i maristes eren veritables torturadors i abusadors, amb la total impunitat que els donava el nacional-catolicisme.
  El curs 1961-62 vaig entrar als Maristes de Sants i vaig tenir la mala sort d’anar a parar amb un mestre maltractador: el senyor (és un dir) Amadeu. Un dia el Sr. Amadeu, em va fer anar a buscar el meu germà, que era més gran que jo, a l'aula del costat per a que presenciés el càstig per haver fet malament les sumes dels deures. Em clavà dues bufetades molt fortes. Jo tenia només 6 anys. Quan vàrem arribar a casa el meu germà, plorava més que jo pel disgust d’haver presenciat aquell acte tan injust.
  L’any següent vaig tenir de tutor un altre mestre cruel: el Sr. Riembau, que era coix i pegava amb el bastó. 
  És de justícia que citi el bon mestre que vaig tenir el curs 1963-1964: el Sr. Josep Juan (apareix  a la fotografia assegut al centre del grup)  No recordo que el Sr. Josep m’hagués pegat mai. Era un home recte i amable amb els alumnes. En aquella època els dissabtes al matí fèiem classe, i ell ens la feia agradable. Duia llibres del Tintín i ens els llegia. Per a fer-los més entenedors, dibuixava amb guixos de colors el Tintín, el capità Haddok, el Milú, i altres personatges a la pissarra.
   Malauradament l’hermano que vingué el curs següent ja no era com ell, però no recordo que pegués molt fort. No puc dir el mateix del Sr. Cebrian que és el tutor que vaig tenir els cursos 1964-65 i 1965-66. Gaudia humiliant i pegant els nens. Jo vaig rebre bastant, i recordo especialment la pallissa que va infringir a un nen d’uns 11 anys. El va fer caure a terra de tants cops, i un cop a terra encara li donava puntades de peu amb ràbia. Els cops de regle a la mà eren constants. També feien posar les ungles mirant amunt, i pegaven amb tota la força amb un aparell que acabava amb una bola de fusta i que anomenaven "xasca". Una vegada un hermano va llençar la xasca contra un nen. Per sort no l’encertà. També els esborradors de la pissarra, eren utilitzats pels hermanos o mestres per tirar-los contra els alumnes si no sabien la resposta.
  L'hermano Ivars, que mai va ser tutor meu, em clavà molt fort un cop de xiulet de metall al cap, sense absolutament cap motiu. Era quan acabava el "recreo". Potser perquè vaig arribar a la fila dels últims?
  Un altre mestre s'enfadava amb el meu germà perquè pronunciava la j del cognom Pujol amb fonètica catalana i ell volia que ho féssim amb fonètica castellana. Per ridiculitzar-lo deia que era de la ceba.
  Tot aquests abusos físics i psíquics passaven als Maristes de Sants.
 Quan els curs 1967-68 van inaugurar els Maristes a Les Corts, ens hi van enviar. Vaig ser dels que vàrem estrenar les instal·lacions. Van convertir una antiga fàbrica de galetes en un antre de maltractaments físics i abusos sexuals als alumnes. De mi  no van abusar sexualment, però veia i no entenia com ho feien a d'altres. 
 Parlo de tercer de batxillerat (curs 1968-69), quan jo tenia 13 anys. Vaig ser testimoni de com l'anomenat (perquè acostumaven a canviar-se el seu nom real) hermano Máximo abusava sexualment d’un company de classe. Ficava la mà per dins dels pantalons, per sota els calçotets i l’hi tocava els genitals sense ni amagar-se'n. Com que anàvem amb pantalons curts es veien perfectament els dits de l'hermano com es bellugaven per dins. Més endavant ho va fer a un altre alumne, i també ho vaig presenciar.
  Jo no sabia què era la masturbació, fins que un company, menys innocent que jo, em va advertir que mirés els moviments enèrgics de la mà de l’hermano Máximo sota la sotana, i les gesticulacions de la cara i la boca.
  Un hermano jove de matemàtiques (hermano Vagarías?) era especialment sàdic amb els càstigs. Li agradava pessigar molt fort les galtes. Sé del que parlo: feia saltar les llàgrimes de dolor. Un dia, semblava que ho fes per "xulejar" de la seva força, pessigant les galtes d'un alumne, el va aixecar del terra.
  Un professor de llatí, crec que es deia Sr. Forcano, era molt alt, i intimidava. Va ridiculitzar davant de la classe dos nois perquè eren efeminats, i ens recomanava que no anéssim amb ells per a que no se'ns enganxessin les maneres.
  Un alumne m’explicà que havia anat al despatx del subdirector de Sants i que havia sortit corrent perquè l’hermano se l’asseia a la falda. Aleshores vaig recordar que quan et feies mal, havies d’anar a la classe de l’hermano Miguel. Una vegada hi vaig haver d’anar perquè em vaig fer una petita ferida. Em sorprengué que per curar-me m’hagués de seure a la seva falda. No estava acostumat a que un hermano em tractés afectuosament. No va anar més enllà.
  Passo sovint pel davant d’aquests 2 centres, sobretot pel de Sants.
  Ara diuen que “impulsen valors”? Ja els conec. Pel que s’està destapant darrerament, en el tema dels abusos sexuals no han canviat gaire.
“Gràcies per la confiança”. Tenen els contenidors prop de la porta... que reciclin la direcció i posin persones dignes a dirigir-lo. Potser aleshores començaran a guanyar-se una confiança que si mai han tingut ha estat immerescuda.

diumenge, 1 de maig del 2016

Portes obertes al Palau de la Generalitat

    Hi ha cua per entrar al Palau de la Generalitat. Algú du la rosa a les mans, d’altres la compraran a les parades que hi ha al Pati Central del Palau.
  Domina el bon humor, la il·lusió, les bones maneres, les ganes de meravellar-se, el “bon rotllo” per entendre’ns ràpid.
      Llibres, roses i amor de primavera: es pot demanar més?
  El patriotisme és escrit a les parets amb la tinta dels anys. Un sentiment ancestral que moltes persones duen enganxat a la pell de la manera més natural.
   Sant Jordi, el drac i la princesa són la llegenda, l’amable metàfora d’una nació que lluita per la seva supervivència i que avui ho fa amb poètica alegria.
      Els grans admiren l’arquitectura.

  Els menuts busquen els decorats i els personatges del “Polònia”, i quan veuen el veritable quadre de Tàpies diuen: “amb il·lusió!”. I els que estan més al dia afegeixen: “i Girona més!”
     Alguns visitants han coincidit amb en Puigdemont. Són feliços de veure el president en persona. 
     La gent jove es vol retratar amb ell.
  Els que no l’han vist, pregunten al servei d’organització, o als mossos del Palau, quan tornarà. Es lamenten de no haver-hi coincidit.
      Detecto que el president cau bé a la gent que s’ha creuat amb ell.
     A la galeria gòtica es forma una mica de cua per entrar a d’altres dependències: “Sisplau”, “disculpi”, “gràcies”... No es perden les formes.
    Aprofitant la jornada de Sant Jordi milers de ciutadans fem fotografies al Palau. 
        El llum del Saló Sant Jordi és fotografiat des de tots els angles.
    El dia, meteorològicament parlant, ha fet molta bondat a Barcelona, malgrat que havien avisat de que hi hauria pluges a la tarda. 
   Una mica abans de que es tanquin les portes es compleixen les previsions dels meteoròlegs i plou.
    Els visitants ens retirem...
   ... i el dia acaba bé.   
    Sant Martí i Sant Jordi són bons amics.