Sortim de matinada, i quan fa més d’una
hora que caminem, el sol toca la punta del Pic de Norís.
L’Enric, l'amic amb qui fa un mes vam fer els
“Carros de Foc” ve a passar uns dies a la Vall Ferrera i decidim fer la
Pica Roja. També ve el Jordi, que és molt més jove que nosaltres.
La diferència amb l’altra vegada que el
vaig fer, a part de la companyia, és que aquella vegada vàrem pujar la Pica Roja pel Port Vell i la baixàrem pel Port de Boet. Avui ho fem en sentit
invers.
Arribem al Port de Boet quan fa poc que hi
toca el sol. Un bon lloc per a esmorzar. Ja es veu el cim de la Pica Roja.
A partir d’aquí la pujada és més dura. I les vistes augmenten.
Es
veuen els estanys de Socarana, de l’Arièja en territori occità.
El terra que fins el port era d’herba, ara és de roques.
És un pic fronterer de 2902 metres i els francesos en diuen “Pic de la Rouge”.
Quan fa 4 hores que hem sortit del Pla de
la Molinassa arribem a la Pica Roja.
Ens fem una fotografia amb la Pica
d’Estats i el Sotllo al fons.
La baixada encara és més rocosa que la
pujada. Uns isards fugen de nosaltres. Fan bé. Els pals que portem no fan
aquell pet tan terrible (que diria en Pere Quart) però mai se sap. D’un pal
d’esquí en pot sortir un tret.
En veure l’estany del Port Vell sabem que
anem per bon camí.
En poc més de mitja hora arribem al Port
Vell.
És més pedregós que el port de Boet. La
seva solitud el fa gairebé dramàtic.
Els excursionistes a vegades no en tenim
mai prou, i per iniciativa meva, ja que hi som tan a prop, intentem fer el Pic
de Romaset de 2842 m.
La perspectiva de la Pica Roja és espectacular i la seva silueta monumental.
Però com bé sabem, en tots els aspectes de
la vida, mai no es pot dir blat, fins que no és el sac i ben lligat.
Quan som a menys de mitja hora del cim,
abandonem. Un dels companys pateix un petit accident en picar amb el cap contra
una roca.
Tot i anar amb gorra es fa un trau una
mica profund i sagna bastant. Per sort, amb les cures l’hemorràgia s’atura i
podem començar la davallada.
Ens espera una baixada llarga. Passem de llarg l’estany del Port Vell. De fons veiem el Norís i el Monteixo.
Veig una roca ferida. No és
sang, és aigua ferruginosa.
En trobar el camí del Port Vell el paisatge es torna més amable. El més important és tornar a casa. (Potser) un altre any serà.
Es discuteix si hem estat més o menys que d’altres diades. 
La sensació general és d’espera de la sentència que ha de pronunciar una
justícia en la que molta gent no hi creu.
