Si algú em diu que no hi ha hagut hivern

          Penso mentre busco la flor de l’ametller entre la neu.

     Si algú em diu que no hi ha hagut hivern, 

li recordaré els camins nevats del Montseny.L’estany de Malniu glaçat.       La sorpresa d’un iglú a Ulldeter.

Amb rastres a dins de que algú, com a aventura, hi va passar la nit.      I la troballa de l’esquelet d’un arbre que fa uns quants hiverns que és mort.       Si algú em diu que no hi ha hagut hivern

 li diré que l’hivern també dona vida.      Que fins i tot enguany ha nevat a Collserola.      Al seu cim més alt: el Tibidabo.      I a Sant Pere Màrtir.       Fins i tot als barris més alts de Barcelona.      A les ginesteres que esperen per florir.      I a les branques que volen oferir fruita.       Si algú em diu que no hi ha hagut hivern

 li diré que va nevar a les restes dels antiaeris de Collserola.        Si algú em diu que no hi ha hagut hivern

 li diré que en servo la memòria.

Camins de vent i d'aquarel·la

 

     Dues presentacions del llibre “Camins de vent i d’aquarel·la”

    La primera d’elles serà a les Cotxeres de Sants, el proper 12 d’abril a les 19 hores. Agraïm la presència de l’escriptora Anna Maria Villalonga i de l’artista Òscar Sanchis.

         La segona presentació serà el 14 d’abril a les 18:30 a la Biblioteca Tecla Sala de l’Hospitalet de Llobregat. En aquest cas l’agraïment és per a l’Helena Bonals, poeta molt coneguda a les xarxes blogaires, que ho farà en la seva vessant de crítica literària i artística. Ella mateixa ha dissenyat el cartell per a la Biblioteca Tecla Sala.

      Aquest llibre és la narració de la travessa pels Pirineus “Corre amb el vent”, acompanyada de les fotografies que els seguidors del blog Fita ja coneixen i per les aquarel·les de l’Enric Domingo, que enriqueixen infinitament la narració.  

     (Nota: la música del vídeo inicial d'aquest post, on passen els fulls del llibre, és un fragment de “L’Atlàntida” de la Companyia Elèctrica Dharma. Molt adient, ja que enguany commemoren, els seus 50 anys d’existència)

Hivernal al Pic de Bastiments

          A Ulldeter, el riu Ter, que tot just acaba de néixer, s’amaga sota la neu.        L'Enric fa una aquarel·la del paisatge que ens ofereix Ulldeter, amb el Gra de Fajol al fons.         Intentar el Pic de Bastiments a l’hivern no sempre té l’èxit assegurat. Ho dic per experiència.        Tot i que l’havíem pujat de molt joves, un mes de desembre, posteriorment, ara fa uns 30 anys, ho vam intentar un hivern i no ho vam aconseguir, pel mal temps, amb una boira molt densa afegida.        A la primera setmana de març, enguany ho hem tornat a provar i el bon temps ens ha acompanyat.       Cal trobar el pas més segur per pujar el Coll de la Marrana, des d'on s'albira, més a prop, el Pic de Bastiments.              I evitar passos que podrien esdevenir perillosos.        La pujada al Bastiments és dura. A un descans ens girem i amb el zoom albirem el Montseny.           També Montserrat.       Dels tres que anem, l’Enric és el primer d’arribar a la Creu del Bastiments (2863m) i pren uns apunts per després, a casa, pintar una aquarel·la.       Uns metres més amunt hi ha un altre pic, que amb 2881 m. és el cim més alt del massís del Bastiments i de tota la zona d'Ulldeter.           Hem esperat molts anys per culminar aquest hivernal. Tot arriba!           A l’horitzó veiem el Canigó, tant o més nevat que el Bastiments.

             Malgrat les vistes, un vent fred fa que no puguem estar-nos gaire estona al cim.      La neu s’ha endurit i cal utilitzar els piolets. Només el Francesc porta grampons. Hem pujat 790 m. de desnivell i ara cal baixar-los amb seguretat.         La vall de Coma de Vaca és un dels paisatges que, admirem a la baixada.         Com el Coll de la Marrana i el Gra de Fajol, que ara veiem des de dalt.       El Coll de la Marrana, de 2530 m. divideix dues conques: a un costat la del Ter, i a l’altra la del Freser.         Un cop passat el Coll, ja no calen ni piolets ni grampons.         El Bastiments s’acomiada de nosaltres mentre es tapa amb un mantell de boira per passar la nit. A reveure!

Les Agudes (Montseny nevat 3)

          —Ja torneu a ser aquí? —em diu el vell Montseny.

         —Deu ser que no ens podem resistir, una vegada més, a visitar-te. —li dic.         —Ho deveu tenir tot fotografiat i pintat! —insisteix una mica estranyat.

        —Dels 3 cims principals, enguany encara ens restava fer les Agudes. —li responc gairebé disculpant-me.

           —A les Agudes fa gaire que no hi pujàveu? —s’interessa.

        —Des de l’octubre de 2018— dic calculant la data —I aquell dia érem moltíssims.

          —En aquella època no hi havia neu. —assegura convençut.

        —Hi havia altres obstacles... —penso. No sé com descriure aquells temps— ...més amargs —dic finalment.         —Des d’aleshores considero les Agudes i tots els meus cims com a  republicans. —diu el propi Montseny.

       —El camí cap a la República Catalana ha estat molt costerut. —reconec.

       —Si no la defenseu tornaran els decrèpits monàrquics. —adverteix el venerable Montseny.

       —L'anacronisme cavernari, si no es vigila, sempre torna.        Cim de les Agudes: 1705 metres.       A la baixada el camí esdevé relliscós.       Des del coll admiro el Matagalls, on vam estar fa dues setmanes.          L’Enric mira el Turó de l’Home, on hi vam ser fa una setmana.           —Al camí que baixa cap a Santa Fe, hi trobem els avets, que en estat natural, són els més meridionals d’Europa. —m’explica el vell Montseny, tornant a fer sentir la seva veu.  

         —Això diuen...            —Mira’t bé aquest nino. —em recomana la saviesa de la muntanya.

         —És republicà! —dic somrient.            —Quantes vegades heu fet aquest camí? —s’interessa.

         —N’he perdut el compte, fa més de 50 anys de la primera vegada que vam venir.             —I per què torneu?

         —...            —No t’he escoltat —diu el vell.

          —Però m’has sentit, oi?         —Fins aviat —diu el Montseny quan ens apropem a Santa Fe —torneu quan vulgueu.

       — Et necessitem—li suplico mentre esguardo la Riera de Santa Fe. —I també la teva aigua!!