La
piuladissa dels ocells m’acaba de despertar. Fa estona que se sent la vaca del
padrí que s’ha posat a pasturar quan encara era de nit. La resta de família
segueix dormint, i em vesteixo procurant fer el mínim soroll per a no
despertar-los.
Ahir vaig demanar permís al pare per a que em
deixés anar sol a passar un dia i una nit a les muntanyes, i m’ho va concedir. La
mare pateix amb les meves sortides però sap que haig de ser valent. Ja he
sortit més d’un dia sol cap a les muntanyes, però mai no he passat una nit sol
fora de casa. M’ha deixat al prestatge enlairat, un sarró amb un tall d’ingera
que va preparar per a mi, una ampolla amb cafè i una mica de fruita per la set.
“Kirubel, sigues fort i valent, però no t’arrisquis innecessàriament”.
Les mares sempre tan
previsores, penso: que no ho veu que ja sóc gairebé un home?
Surto
de la cabana amb la primera llum i vaig a l’abeurador de la vaca i les cabres
per a rentar-me la cara. Al cel hi ha una estrella que encara brilla. La vaca
que fa estona m’ha despertat em mira sorpresa: “què deu fer aquest aquí?”
Sembla que es pregunti. El vedell que jeu al seu costat en veure’m s’aixeca i
s’amaga rera el cos protector de la seva mare. El sol comença a tocar les
puntes més altes dels cims que hi ha a un dels costats de la vall.
Fa fresca, no m’he posat gaire roba, penso que
la caminada m’escalfarà. Començo a pujar en direcció a l’altura assolellada. La
ratlla de claror va baixant a mesura que jo m’hi acosto. Una mica més lent del
que pujo va baixant la ratlla del sol.
L’aire
de l’alçada es fa més fresc. És la fresca de la primavera, sempre elegant i
perfumada. Quan ens trobem la llum del sol i jo, esbufego tant que ja no em cal
la seva escalfor. M’assec a una pedra a contemplar l’espectacle d’una sortida
de sol des de l’alçada.
Veig el riu que baixa mansament. Algun núvol, de
tant en tant vol privar la sortida de l’astre, i això fa que tot l’entorn
encara tingui més bellesa. Una bellesa rogenca.
El Mont Labilela mostra la seva punta punxeguda. Lluny, al vessant de l’altre costat de la
vall veig un petit ramat de cabres salvatges que caminen lentament entre les
tarteres. Aquí a dalt no hi ha tants ocells com a prop del poble, però de tant
en tant, un que té una cua molt afinada se m’acosta: : “què deu fer aquest
aquí?” també es pregunta. Alguna cosa ha espantat les cabres, que de cop i
volta fugen, muntanya amunt, saltant per les roques sense cap esforç. A prop
meu, un rajolí d’aigua, molt tímidament es va obrint camí, per a, més avall,
engrandir el cabdal del riu que solca la vall.
Des d’aquí es veu el poble on
viu la Qali, la meva estimada. Veig la seva cabana de lluny, a fora hi ha
moviment. Miro i veig que és la Qali que s’ha despertat i que mira a banda i
banda de la cabana. Sap que avui jo pujaré la muntanya. Mira cap a dalt, però
no em deu veure. Em llençaria tartera
avall per a anar-la a trobar. Me n’estic, ja ho faré a la tornada. Duc el sol
al cor, la primavera a les venes, i correré igual que les cabres, per a
trobar-me amb ella. He fet un poema per a la Qali, me l’he après de memòria i un
dia li diré:
Tan sols hi ha una
paraula
que ens pugui
orientar
és penyora i
llibertat:
estimar i ser
estimat.
És la nit i també el
dia
és silenci i és cançó
és tristesa i alegria
és enyor i és passió.
Tan sols hi ha una
paraula
que ens faci perdurar
és la llum i el color
és amor, amor, amor.
Encara em resten dos dies de caminada i una
nit al ras. Aprofitaré per visitar els oncles i cosins que viuen a l’altre
costat de les muntanyes.
M’agrada el vent de primavera
Que eixuga la roba
humida,
Que fa volar les fulles.
Cel d’estrelles i de
foc.
I fa arrelar els arbres,
arrissa l’aigua del
riu
fa somriure les
noies.
Terra imant de
llibertat!
Quan xiulen les
branques
Quan la neu es fon
als cims
Quan la passió ens
surt de dins...
Foc de llavis i de
mans.
Planegen ocells sense
esforç
Voleien fulles dels
fruiters
Fendeixen velers al
galop...
M’agrada la primavera amb
vent.
Aprofito també per visitar altres valls desconegudes per a mi. I descobrir altres espècies que comparteixen amb nosaltres, país i paisatge.
El
padrí estarà orgullós de mi. Sóc el seu nét gran i em vol veure un home. Sé que
quan torni a casa em farà un bol de llet de la seva vaca.
Ell està orgullós de mi, jo ho estic d'ell. Per a mi representa la lluita per la supervivència del nostre poble i del nostre continent sencer.
(Fotografies d'Antoni Pujol Guarro. Totes són fetes a Etiòpia)
