Nuvolades de gener

En Jané arriba per fi al final del camí. Du les mans eixutes d’aigua i lluents d’esperances. Asseguts a la platea d’un gran cinemascop l’hem vist passar.

Nuvolades d’un gener que a molts llocs semblen estèrils.

Observem les nuvolades desitjosos de que infantin aliment per a la terra. Sortirem a festejar-la, la rebrem a mans besades.

Cels ratllats on la llum guanya: el gener arriba a la fi, no li queda més camí.

“Cel rogent”, de “pluja o vent” si de cas només has dut les ventades i poca aigua.

Però no tot ha estat estèril. Aquest mes ens ha dut glòries, que tan sols pocs esperaven.

Una música se sent. Vents de ritmes diferents, violins entre el fullatge.

I al balcó, unes flors blanques il·luminen el matí.

Lluna de gener

“Lluna de gener

Amor el primer”

Ho diu el refrany

en la clara nit.

Avui com cada any

No hi pot haver oblit.

Cobejada lluna

que un cop al mes t’omples

i dónes llum a

qui viu a les fosques.

Al vespre tot d’una

floreix l’ametller

mimat per la lluna

lluent del gener.

"Lluna de gener, 
potser la més plena, 
la que ens dóna llum
i amor ens ofrena."

                                                                                                      (Carme Rosanas)

"Plena i al centre,
lluna clàssica, dalt
de la muntanya."

                                                                                             (Helena Bonals)

Hivern a Montserrat

Llum de l'hivern que ens escalfes, i ens apropes l’horitzó. Amb silenci les passions per escletxes es presenten. L’estació ve a poc a poc, vol venir ben lentament.Si l’hivern està dormint la tardor s’està allargant. Desfullades i pelades, unes branques resisteixen.Contingut fred que t’esperes pacientment pels teus camins i et despertes del teu son amb enagos de claror i de boira per faldilles.Minerals intel·ligents, els turons parlen de mort i també ens mostren la vida que s’amaga sota terra.Ocellets supervivents amb poquet en tenen prou, una engruna és un tresor, una molla és un tiberi. Baten ales que els enlairen sota un cel de llibertat.L’any comença amb aires nous. Hi ha graons que anem pujant i ens apropen a la llum, a l’espera de collites abundants i duradores.Núvol roig que encén el cel, com fanal de sons de llum. La claror s’alça als turons, que reviuen a un nou dia.Solitud de les estrelles, qui t’ha vist i qui et veu ara. Un nou dia ens portarà aquell fred que no ha arribat.Llum d’hivern, fred de gener, del capvespre o del matí, sóc deutor del teu silenci i aspirant del teu amor.

Reixos

Els reixos s’allunyen.

sota un estel lluent.

Quan passen per Girona

deixen un present:

per a la República Catalana

s’investeix un president.

I ballant una sardana

els reis que quedaran

seran els del tortell.

Recuperació

ABCDEFGHIJKLMNOPQRSTUVWXYZ

Ens  recuperarem

Figures de pessebre

Quan era petit cantàvem un grapat de cançons nadalenques de Joan Llongueras, que s’englobaven en la seva obra: “Les figures del Pessebre”. És una lletra llarga on es van descrivint les figures de fang més tradicionals del pessebre.

“La dona que renta

la vella que fila”

I així van desfilant totes les figures que coneixem.

La mare té una figura de fang centenària. Cada any més gastada, s’asseu amb la resta de pastors al voltant del foc, a vigilar l’olla.

A casa tenim figures de diferents mides. De fang i de plàstic. Alguns anys es troben al pessebre les antigues amb les noves.

 Enguany hem fet un pessebre en miniatura amb figuretes d’entre 2 i 3 centímetres d’alçada. Les grans s’esperen a aparèixer un altre any, i s’ho miren des de fora de l’escena.

El del sac de gemecs hi posa la música,

La gran quantitat de figures que es veuen a la Fira de Santa Llúcia i a totes les fires nadalenques, demostra que la gent segueix fent pessebre. 

Fins i tot famílies atees i republicanes fan pessebre a casa, per seguir la tradició que els nostres avantpassats ens llegaren.

Una de les figures més emblemàtiques del pessebre, tot i que no apareix a les cançons de Joan Llongueras és el caganer. Esperem que no mori d’èxit. 

Actualment hi ha centenars de models. Tots els famosos, polítics, futbolistes, etc. són representats buidant el ventre. I cada any n’apareixen de nous.

Qui no té la seva pròpia figura del caganer no és ningú.

Com que no sóc famós no tinc la meva pròpia figura de caganer. Però tinc photoshop i ni que sigui virtualment, i una mica deformada, hi ha la figura del Xavier caganer que per Nadal té els seus cinc minuts de glòria.

Bon Tió i....

a tothom.

Vampir a Collserola (2)

L’Estel em telefona. En despenjar m’adono que té la veu excitada.

    - X, podem quedar? Necessito que algú m’acompanyi a trobar el vampir de Collserola, i com que saps d’uns anys ençà, que tinc aquesta dèria, he pensat que series la persona indicada.

   - Quedem al cafè de Vallvidrera? - li dic, per citar-nos a un lloc que coneixem tots dos.

    - No - I fent la  veu miseriosa afegeix - segueix a Collserola, però a l’altre vessant. Passaré per casa teva a recollir-te. Al cotxe duc les eines necessàries.

Pugem a tota velocitat per la carretera que surt de Sant Just Desvern.

    - Estic fent avenços amb les meves investigacions - diu l’Estel mentre redreça el cotxe que ha derrapat a un revolt. I afegeix - Avui mateix sabrem on té el seu amagatall diürn.

     - Si corres així ens la fotrem i no podràs...

    - Tenim pressa - em talla - Hi hem d’arribar abans de que es pongui el sol. Enxamparem aquest assassí més adormit que el guix!

Després d’aparcar ens enfilem caminant per un pendent. L’Estel va davant meu corrent muntanya amunt.

    - És molt lluny? - pregunto esbufegant.

   - Gairebé hi som. Veus aquelles antigues mines? - diu assenyalant un punt de la muntanya - El molt covard s’amaga en un d’aquells forats.

Entrem a una cavitat. L’Estel va al davant amb una llanterna de llum violeta. 

    - És llum de lluna, i ell no la pot veure - m’explica xiuxiuejant - Si il·luminem la cova amb llum blanca el podríem despertar, i ens convé enxampar-lo desprevingut. Que tens por?

   - Por? Què va... - dic irònicament - Estic cagat! - reconec.

Després de provar en diferents entrades de mines i de coves finalment el trobem dormint plàcidament al seu taüt. L’estança put.

L’Estel treu del sarró una maça i una estaca i apunta directament el cor.

   - Un moment! - li demano fluixet - I si no és ell, sinó un pobre  sense-sostre que viu aquí?

   - És molt fàcil saber-ho - diu l’Estel acostant l’orella sobre el pit del difunt mentre amb una mà li busca el pols -  No batega, és ell!.

Mentre li clava el cop mortal aprofito per fer fotografies de l’escena. En l’instant que el no-mort passa definitivament i perpètuament a la categoria de mort sense el no, escolto que crida una paraula amb una llengua que no entenc. Potser és un insult? O una maledicció? L’Estel li respon amb una frase que tampoc no entenc.

    - Parles llatí? - li pregunto mentre segueixo fent fotografies. En va, perquè no obtinc resposta.

Quan sortim de la cova el sol és a punt de pondre’s.

    - Hem acabat just! - Diu l’Estel. I sentencia - Quan la llum es tanca s’obren les portes de l’infern.

Curiosament, quan descarrego les fotografies a l’ordinador de casa, descobreixo que en cap d’elles no apareix el no mort... ni tampoc l’Estel!