Res no és el que sembla

Sembla que al gat li agradaria menjar-se la cadernera del veí. O no! Val més no provar-ho.

 Sembla un cafè. I ho és.. però si en beus potser farà que et costi dormir.

Vol semblar un planeta a l’espai, envoltat d’estels. No és més que un dibuix senzill, sobre un material totalment pla. No és esfèric, tan sols intenta semblar-ho, i els estels que es veuen no són a mils d’anys llum, són a tocar. No és immens, és poca cosa més que una gota de tinta. 

No és maria.  Si algú intentés fumar-se-la, potser encara fliparia més... o no!

No plou. És el pagès que rega. Però les plantes  ho agraeixen gairebé igual. O més!

És un derby. El jugaran la Marisa i el Joan i contra l'Oleguer i la Lídia. Les noies són al cantó de la porteria. Si ells aconsegueixen fer el gol, el celebraran més que els del Messi. 

Una imatge val més que mil paraules. O no!

Biciclistes

Quan érem petits a casa anomenàvem els ciclistes de la manera més lògica: si corrien amb bicicleta, eren biciclistes i practicaven el biciclisme. I no érem els únics a fer-ho. Altres nens i nenes de Sants o de Cervelló també parlaven amb llenguatge no fabrià. En aquella època (finals dels 50 del segle XX) per designar un gelat, allò que en altres indrets de Catalunya se’n deia un “corte”, amb una galeta a sobre i una a sota, molta gent els distingíem per la marca, i anàvem a la pastisseria o al bar i demanàvem directament un “frigo”. I encara que fos de la marca “Camay” (no n’hi havia més) la dependenta feia un tall de la barra de gelat, i et servia el frigo. Amb els anys, amb l’expansió d’altres marques, triomfà el corte per damunt de frigo, però només temporalment, ja que a la llarga, i sobretot per l’augment d’oferta de varietats en les cartes de gelats, el corte també ha desaparegut.

De la mateixa manera, com és lògic i normatiu, els ciclistes que practiquen ciclisme s’han imposat per sobre dels biciclistes. I els ciclistes, ja sigui amb la seva pròpia bicicleta, o amb bicicleta llogada, s’estan estenent pels nostres carrers i les nostres carreteres.

No ho dic per que jo mateix sigui un habitual del transport urbà sobre dues rodes immotoritzades, sinó perquè és fàcilment comprovable. L’augment de l’ús de la bicicleta, és proporcional a l’augment de la salut de la ciutat. I no només per qui el practica, sinó fins i tot per qui no ho fa. La bicicleta no contamina, ni ambientalment ni acústicament. Aleshores la resta de vianants de la ciutat es beneficien de l’ús d’aquest transport. 

No em puc imaginar que de sobte, a una gran ciutat com Barcelona, tothom que es trasllada amb bicicleta, de cop i volta canviés el senzill vehicle per una moto. O sí que m’ho puc imaginar. El nivell de soroll als carrers, i el que és pitjor, de fums a la nostra malmesa atmosfera, augmentaria d’una manera alarmant.

I probablement, i això només és una suposició, les habitacions dels hospitals, cada cop més escasses per les salvatges retallades en sanitat, s’anirien omplint, de potencials malalts de les vies respiratòries.

Un exemple claríssim el tenim a la Xina i a d’altres països d’Àsia. A mesura que accedeixen a les comoditats d’occident, augmenta l’ús dels vehicles motoritzats, amb el conseqüent deteriorament de la qualitat de l’aire. Pel que fa a l’aire que respiren, era millor quan eren pobres, lluny de la voracitat del capitalisme, que no tan sols es menja les persones, sinó que també ho fa amb l’atmosfera que cobreix les seves ciutats.

Em sembla que per sort,l’aire de Barcelona i el d’altres ciutats dels Països Catalans encara és lluny de la terrible pol·lució ambiental de ciutats com Pekín o Xangai. Per a no arribar a aquells terribles nivells, entre moltes altres mesures seria bo que el govern ajudés a la propagació de la bicicleta com a mitjà de transport. Es veuen molts joves que agafen el ciclomotor per anar a la universitat, o a treballar, i a vegades no viuen tan lluny com per no poder fer l’esforç d’anar-hi pedalant una mica.

Ajuntaments com el de Barcelona, d’uns anys ençà han fet un canvi de mentalitat construint una xarxa de carrils bici i de parades de bicing inimaginables fa uns 25 anys, quan el consistori argumentava que l’ús de la bicicleta a una ciutat amb tantes pujades com a Barcelona era impossible. Per sort van reconèixer que anaven equivocats i van rectificar.

Actualment intenten perpetrar un augment de tarifes desproporcionat per fer ús del Bicing. Un responsable de l’ajuntament deia que si els usuaris de la bicicleta de titularitat pública la trobaven cara, que se’n compressin una. Bona idea!  Sobretot per qui viu a un quart pis sense ascensor i amb una escala estreta. Per la mateixa regla de tres, si algú troba car el bitllet del Metro, que es compri un metro per a ell sol. I si proposen que les bicicletes tinguin rodes quadrades?

 No diuen que la millor mesura per fer salut és la prevenció? Esperem que s’adonin, com van fer anys enrere del seu error i no tan sols no augmentin les tarifes, sinó que construeixin més carrils per a ús de les bicicletes, siguin públiques o particulars. De passada els ciclistes deixarien de pujar a les voreres. Si no es rebaixa l’ús del transport privat, en benefici, sempre que sigui possible, de la bicicleta, es malmetrà la salut de l’aire de les nostres ciutats.

 A vegades em sembla que encara sóc una mica innocent, i quan m’assec sobre la bicicleta, m’identifico com a biciclista.

L'amor

No sóc el primer ni tampoc no seré el darrer en proclamar-ho. Sé que és poc original repetir-ho, però deixeu-m’ho dir: l’amor és el motor de tot. És una frase encunyada (o enconyada?) fa segles, i resulta una obvietat referir-s’hi.

Per molt que alguns s’entestin a fer-me creure que el motor del món és l’economia i a sobre em tractin d’idiota, segueixo pensant que és més preferible tenir el cor ple que no pas la butxaca.

Però si és cert que l’amor és tan important, perquè grans personalitats conegudes de tothom, s’interessen més en enriquir-se materialment que no pas moralment?

Cada dia, i a vegades cada migdia ens assabentem de nous casos de corrupció. Quina poca vergonya! Hi ha qui prefereix robar que estimar. I generalment quan es roba és a costa de la misèria d’altri, generalment del més feble. Que no sap el corrupte que el miserable és ell mateix, per més que engreixi el seu compte corrent?

A un full del diari hi llegim que alguna personalitat anuncia que retallarà tal dret social i així estalviarà tants milions. A un altre full un informe diu que una personalitat (del mateix partit polític que l’anterior) ha desviat (presumptament) tants milions. Ja són a l’estranger i no els veurem never again. Casualment els fills d’aquest polític van a escoles privades de luxe, mentre els fills dels retallats segueixen en aules instal·lades (provisionalment) en barracons.

Encara no saben que la clau de la felicitat és la que obre els cors, i no pas la que obre les caixes de cabals. La clau de la caritat dóna més satisfacció que la de la cobdícia. La de l’amor més que la de l’egoisme. Si ho sabessin deixarien de robar i començarien a estimar.

Ens ha sorprès (a mi, no gaire) conèixer el cas d’alguns democratacristians que han estat condemnats (tampoc no gaire, o no gens) per haver robat diners públics que no eren per a ells. No em quadra. Com a cristians que s’autoanomenen, no coneixen el manament: “no robaràs”? I si el coneixen, també deuen saber aquell altre de no anomenar el nom de Déu en va. Aleshores perquè barregen el nom del seu Crist amb la política? Fan veure que no han llegit el seu evangeli, allà on Jesús els demana de donar al Cèsar allò que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu. Fa molts anys que no freqüento les misses però encara recordo algunes frases de l'evangeli. Humilment els recordaria que no s’enriqueixin tant, o no aniran al cel. Total, ja saben que Jesús també els advertí que abans entraria un camell pel forat d’una agulla, que un ric al Paradís. Són uns pregadéus de fireta. Uns insectes que sota la seva imatge religiosa devoren el seu igual, per satisfer la seva devastadora ànsia de riquesa 

L’amor és vida. L’odi genera més odi. I respondre l’odi amb sang, genera més sang. Però si algú s’enriqueix fent córrer rius de sang, justifica la violència o la guerra amb qualsevol excusa de mal pagador. 

Els economistes que ens segueixin anomenant idiotes. Que els corruptes s’omplin les butxaques, d’or o de paper de curs legal. Per molt que segueixin atracant totes les arques públiques, mai no seran feliços encara que ho sembli. El problema és que amb tota la certesa, fan infeliços els saquejats, entre els quals m’hi compto. Sort de l’amor... que fa miracles.

L'amor ho fa tot possible!

Ha fet 50 anys de la gran nevada

Quan rememorem fets molt llunyans, a vegades els records se’ns presenten en blanc i negre. Sens dubte la nevada que cobrí gran part de Catalunya, els que no la van viure la poden conèixer per les imatges que es conserven, majoritàriament en blanc i negre. I tractant-se d’una nevada, més blanc que negre.

És cert, fa 50 anys gairebé tot era en blanc i negre. Les fotos dels diaris, el No-Do feixista, la televisió, per qui en tenia, els mestres falangistes, els Hermanos de sotana negra, i llargues mans blanques, que semblaven més inquisidors que Maristes... tot era en blanc i negre. En el meu cas hi havia una excepció: el pis de casa, davant de la via del tren. A fora hi havia màquines de tren negres que feien fum blanc. A dins de casa hi havia color.

L’any 1962 jo era petit, tenia 7 anys, i la setmana de la nevada estava malalt. Els primers dies no vaig poder baixar al carrer a trepitjar la neu. Sí que ho van fer els meus germans grans i jo em vaig haver d’acontentar a mirar-m’ho des de la finestra. Quan vaig poder fer-ho la neu ja s’havia endurit, estava apilada i bruta.

El pare va fer un parell de fotografies, i malgrat que les còpies que li van fer al laboratori no són gaire bones, ens serveixen per comparar les mateixes vistes amb les actuals, en color i amb el calaix que cobreix les vies, i que com gairebé tot, amb l’excusa de la crisi, està mig aturat.

Depenent de les edats de cadascú, de tot fa anys: 20, 30, 40... Dels colors que vivim en aquests instants, dels que es van descolorir amb el final de l’any que ha acabat recentment, i dels que el que neix ens portarà, algun dia també farà 50 anys.

Carta al Ricard

Estimat Ricard,

Potser t’estranyi que t’escrigui. Amb raó potser pensaràs: si ahir ens vem veure i avui també, com és que m’escrius?

  Per proximitat d’edat i per semblança física tu i jo, durant uns quants anys érem gairebé com bessons. De molt petits tots dos dormíem al mateix llit.  Ens repartíem els colors.

  En moltes coses, el germà gran ens alliçonava, i anys a venir, fins i tot els petits, però en la música en concret, el mestre eres, i ho seràs sempre, tu. Vas ser l’elegit, per fer el principal paper infantil dels Pastorets: el Benjamí. Quan recordo la tonada “A la vall de Natzaret hi ha una donzella...” escolto la teva veu, que era la millor del “Centru”. També vas ser triat per la professora Magda Prunera per fer els solos del cor infantil: “Jo sóc el petit vailet...” Tu eres el petit vailet.

  Guanyaves al ping-pong, patinaves millor, jugaves millor a pilota, nedaves més ràpid... Si tenia sort només et guanyava al parxís, o corrent si em perseguies per pegar-me. També ens barallàvem, com tots els infants.

  Més endavant em vas ensenyar a tocar la guitarra amb els acords d”Al Vent” de Raimon, i també de cançons del Pi de la Serra, del Serrat i del Lluís Llach. Si no aconseguies que algú te’ls anotés, tu mateix amb la guitarra i la teva oïda els extreies. Amb els anys ens vem afeccionar als Beatles. Que bé que et sortia l’acompanyament del Blackbird del Paul. 

Tu intentaves tocar i cantar com ell, jo m’hauria conformat a fer-ho com tu. Mai no vaig aprendre a fer les solistes de rock i de blues. Recordo que quan anàvem amb tren d’excursió i cantàvem i tocàvem la guitarra, eres l’admiració de tot el vagó.

Els anys passen molt de pressa, més que la velocitat dels teus dits tocant solistes. Cadascú es va casar i es van formar noves famílies.

Has estat malalt i venia a casa teva, o a l’hospital a fer-te companyia, i després d’estar una tarda amb tu me n’adonava que la companyia havia estat mútua, i quan marxava ja t’enyorava.  No em vull allargar, ja sé que darrerament et canses. Podria fer-ho perquè una vida tan intensa com la que vivim no es pot resumir en un full i mig, però volia dir-te que de petits tu vas ser el germà que tots voldrien tenir.

El pare veu arribar el Ricard. Alleugerit de la seva malaltia. S’acosta cap a ell, i amb aquell somriure ample, tan propi del Ton li diu: “No t’esperava tan aviat”.

 Abraça el seu fill i l’omple de petons.

Ricard Pujol Guarro (18 desembre de 1953 - 27 de desembre de 2012)

Matagalls

És una sort que existeixi el Montseny. Què faríem els amants de la muntanya sense aquesta serra?

Sembla com si al seu interior hi hagués un imant que ens atreu, i fa que no puguem estar gaire temps sense anar-hi. Personalment quan hi neva una mica, aquesta atracció m’augmenta. El Montseny té una altura moderada i una bellesa exagerada.

El Matagalls amb els seus 1.697 metres és el tercer cim en alçada, després del Turó de l’Home i les Agudes.

Enguany la neu ha arribat a finals de novembre, i a principis de desembre encara en queda una mica. La pujada no es fa gens avorrida. Pujant del Pla de la Barraca al Puig Gros, podem anar observant, a la llunyania, la serralada dels Pirineus i del Cadí, i més a prop, Collserola, la Mola i Montserrat. Amb una mica de sort es pot veure el Puig Major de Mallorca. No és el cas, però a canvi, la lluïssor del sol sobre el mar, fa efecte un rosat, d’una modesta espectacularitat. Es distingeix el Port de Barcelona i alguns vaixells que entren o en surten.  

Si les vistes llunyanes sempre són impressionants, al Montseny els detalls propers, aquells que es poden tocar, olorar o observar de prop, són impagables. La neu fa olor. No sabria descriure l’olor de la neu. A net? A puresa? És l’olor del color blanc, l’aroma de la pau. 

Una parella fa ombra sobre la neu. A contrallum fa una ombra al cel. Si parléssim en termes de fotografia convencional, diríem que la claror del cel ha velat l’emulsió del nostre cor, i l’ombra de les persones que s’hi retalla, hi dibuixa la dimensió de l’amor.

Junts hem caminat per molts camins, per moltes valls, carenes i cims...

Escola en català

La banda de ministres que a Madrid governa contra la nació catalana, darrerament està fent una ofensiva contra allò que més els obceca de Catalunya, que és la seva llengua. Naturalment que sóc un dels indignats contra les mesures que intentaran perpetrar contra l’educació, la llengua, la història, la cultura i en definitiva contra tot allò que democràticament legisla el Parlament Català. 

Indignat sí, però sorprès gens ni mica. El partit que governa l’Estat Espanyol amb una majoria absoluta que ha aconseguit fora de Catalunya, va ser fundat per ministres franquistes i altres falangistes. Ara van de demòcrates, tenen fundacions faesxistes, però se’ls veu el llautó imperialista.

El proper Parlament de Catalunya que es constituirà a partir dels resultats de les darreres eleccions del 25 de novembre, serà àmpliament a favor de l’autodeterminació, i en una bona mesura directament independentista. Espero que el govern de Catalunya mentre no assolim la independència estigui a l’alçada del moment històric i promogui la desobediència i la insubmissió a la llei d’Educació que amb tant poca wertgonya ens volen endossar.

  El poble català, la societat representada per les seves institucions culturals, educatives, esportives, religioses, etc, s’ha pronunciat a favor del model d’ensenyament actual, tant pel que fa a la llengua vehicular, que com és lògic és el català, com pel seu contingut nacional i democràtic. Els neofatxes espanyols voldrien retornar a l’escola castellana de contingut inquisidor i ultradretà. 

Particularment penso que l’arrel de la paraula de cada llengua ens dóna la solució. Uns exemples: el búlgar a Bulgària, el francès a França, el cors a Còrsega, el japonès al Japó, el noruec a Noruega, el portuguès a Portugal, el castellà a Castella i el català a Catalunya. A mi em sembla així de senzill, lògic i fàcil.

Sóc dels que va patir l’ensenyament ranci i caspós del franquisme, amb la llengua que ens van imposar els vencedors, després de tres anys de guerra, arran del cop d’estat que van fer contra el govern de la República.

En Raimon, el 1972, quan Franco encara era viu, va escriure “T’adones amic”, una cançó que per desgràcia encara és vigent. Franco fa més de 35 anys que és mort, però en l’aspecte de la llengua, la dictadura vol recuperar posicions. “...T’adones amic, t’adones company, que ens amaguen la història i ens diuen que no en tenim, que la nostra és la d’ells... no volen arguments, usen la força...”

 A alguns mestres franquistes els agradava castigar els alumnes fent-los estar de genolls, amb els braços en creu, a vegades amb un llibre a cada mà. Eren cruels. D'altres, per humiliar l'infant, li col·locaven orelles de ruc. A algun ministre actual, no cal que les hi posin perquè ja se li veuen. Fa més de 300 anys que intenten acabar amb aquesta nostra llengua. No ho aconseguiran, ni per les bones ni per les males. El que deia abans, es mereixen orelles d'ase, de burro, perquè ho entenguin...

A l’escola els mestres falsejaven el meu nom, i l’escrivien en castellà: Javier. Però la mare a la bata em brodava l’inicial tal com ha de ser: amb X. Era una desobediència molt petita, però no li donava la gana de que em canviessin el nom. 

D’això fa més de 50 anys. Si una mare va fer aquest petit acte de rebel·lia, sense cap recolzament institucional, al contrari, esperem, exigim, gairebé m'atreviria a reclamar, que la consellera i el president de la Generalitat de Catalunya facin més que un gest i donin l’ordre d’insubmissió total. Ells tenen el suport del govern legítim i de la gran majoria del Parlament de Catalunya. 

Amen.