dissabte, 17 de maig del 2014

El sol entra pels carrers

La nit ha desertat, fa estona que la llum de l’alba il·lumina la ciutat, però encara faltava que el senyor entrés pels carrers. Ho fa de puntetes, sense fer gaire soroll, per si algú, rere les persianes vol allargar el son d’una il·lusió nocturna.
Els carrers canvien de vianants. Els que retornen a casa després d’una nit de festa es creuen amb els que van a donar el call a la feina. Un treballador es mira amb ulls clucs el contrallum i s’imagina la fotografia. La fa realitat amb l’ajuda d’una Panasonic de butxaca.
S’obre pas entre olors de croisSants i de coca ensucrada. Trepitja llambordes lluents, de grocs rogencs i d’aigua neta que s’ha endut restes de cervesa de la nit anterior. 
Algunes gavines s’embadaleixen amb la llum del sol naixent. Un colom mascle ronca el seu amor a la femella. Fa poques hores ella li havia dit “bora nit amor, fins demà” i ara ell la desperta amb un petó al bec. Besades de besses i batec d’ales. 
La velleta serratiana, “que pansideta, cap a l’església va caminant”, es creua amb un musulmà, que s’ajup cap al seu orient.
Una dona apaga la darrera cigarreta mentre espera l’últim client. Fan un amor de lloguer, petons de nicotina, abraçades de supervivència, de vi i de cendra.
Algú voldria oblidar per sempre la fosca i endinsar-se als colors.
Una senyora, fidel a la seva cita diària escampa mig d’amagat molles i gra pels seus coloms, i els regala un dia més d’ales de vida i llibertat.
Es creua amb el repartidor de diaris. Les portades mostren assassinats que deixen un rastre de tinta fresca i sang seca.
Els carrers esdevenen escletxes de llum, fonts de claror que escampen vida. El personal de neteja rega els carrers per a que floreixi la vida. La fertilitat d’una ciutat també necessita l’aigua. Potser són ells els qui donen corda cada matí a la ciutat.
Augmenta la remor de cotxes i de les motos. Al carrer Petritxol hi ha una persiana mig oberta. Somnis de nata i xocolata per als nuvis matiners. 
Una noia seu a un portal de la plaça del Pi. És filla de la poesia, de la poesia i la passió, de la poesia i la música, de la poesia i l’amor.
Es fonen paraules i instants, profunditats i cants de merles, reneixen els atzars, les heures drecen esperances, el bolígraf dibuixa utopies.
Quants anhels que porta la llum del sol a les seves entranyes! 
El jorn resta agraït a la llum d’un astre de bell llinatge.

dimecres, 7 de maig del 2014

Remembrança al Cadí

En entrar al Prat del Cadí, l’Estanis es troba immers en una sensació de pau. Quan hi arriba té la mateixa impressió que la que té aquell que torna a casa. No pot evitar pensar en l’Eugènia. L’herba li recorda la seva olor. Els boscos dels vessants del Cadí li fan accentuar el seu enyor. Es mira les congestes de neu a les canals, que llueix, entre les ombres de la roca, amb un esplendor incomparable. De lluny veu arribar una figura. 
Baixa la tartera de la congesta de la Canal de l’Ordiguer. Aleshores se n’adona que, curiosament no hi ha ningú més al Prat. Ho troba estrany. Normalment a la primavera sempre hi pugen altres excursionistes a admirar aquest paratge. La figura travessa la darrera clariana que hi ha al bosc abans d’entrar a l’immens prat. Una mena d’atracció l’empeny cap al centre de l'esplanada.
Ja de lluny s’adona que la persona que baixa del Cadí és una noia... és ella! Es troben al mig de l’herba de la plana.
- Eugènia, quina coincidència que ens tornem a trobar justament aquí!
Ella s’ha aturat just abans d’arribar a tocar-se, amb una mirada lànguida i una mica trista.
- Com és que has tornat Estanis? - li diu inexpressivament.
- Hi vinc sovint, a recordar. - Aleshores se n’adona. - Eugènia, vas descalça!
- Vens a recordar el dia de l’accident?
- Accident? Deixa’m pensar... ara que ho dius... estàvem pujant la Canal de l’Ordiguer, oi? Però no puc recordar res més! - es mira la noia i la veu ullerosa. - Eugènia agafaràs fred als peus! Has baixat la congesta descalça?
Fa una passa cap a l’Eugènia i ella fa un pas enrere.
- Que no te n’adones que tu també vas descalç?
- No serà un somni això? –diu l’Estanis després de mirar-se els peus.
- De veritat que no recordes res? Anàvem encordats...
-Volíem pujar el Baridana per l’Ordiguer i baixar per la Canal del Cristall. Oi?
- No hi arribàrem mai Estanis. Fes memòria. -Diu ella sense canviar la greu expressió, amb un to suau, gairebé alliçonador.
- Han passat molts anys, ja no ho puc recordar.
- Hi ha casos en que els accidentats no saben exactament el que els ha passat. – diu l’Eugènia pacientment. I afegeix - No se’t fa estrany que no hi hagi ningú més?
- D’això sí que me n’he adonat!- diu satisfet l’Estanis, i torna a fer un pas cap a ella. Deixa’m que t’abraci.
Però l’Eugènia es fa enrere. - No insisteixis Estanis. Rumia una mica. On has dormit avui?
- Ara tampoc no ho recordo! Suposo que aquí a la Cerdanya... no ho sé, potser a Bellver o a Prullans, com fèiem sempre.
-Tu ho has dit... com fèiem. - He de marxar, i a tu també et convé anar-te’n. Pensa Estanis, pensa!
La veu allunyar-se. Cap a les tardes ennuvolades, cap els misteris de les canals de la serra. Ell s’abandona als seus enyors mentre veu minvar la llum de la tarda, mentre s’endinsa als silencis de les ombres. Es fon en els idil·lis florals que guarneixen d’una manera incomparable el prat. Pensaments terribles el sotgen i no l’espanten. Els núvols de la tarda s’encenen just abans d’apagar-se definitivament. Els colors més vius van mudant cap a les ombres blavoses. Tot el paisatge esdevé obaga. El dia s’esfilagarsa... com la vida!
Un ocell tocatardà refila el darrer cant.

L’Estanis, pensa que l’Eugènia té raó, que és hora d’anar a descansar. Des de Prullans es mira la serra. 
Té la percepció que una llàgrima li llisca per la galta. Ha arribat al mai més. I tanca els ulls.

dijous, 1 de maig del 2014

Primer de maig del 2014

Cada any, pel Primer de Maig, les treballadores i els treballadors reiterem les nostres demandes de justícia social. Si acabem amb la corrupció no caldrà fer tantes retallades, i invertir en la veritable ocupació. Sabem que el govern concedeix ajudes, amb diners públics a escoles d'èlit, entre elles algunes de l'Opus Dei. Seria més lògic invertir aquests diners  en reduir retallades  en l'ensenyament públic, i això fomentaria nous llocs de treball. 
 Estem a les portes de la llibertat. La nostra via pren velocitat. La possibilitat de tenir ben aviat la independència del nostre país és cada dia més propera. Potser l'any que ve ja tindrem a tocar la República Catalana. Una república solidària amb els necessitats. Una república que acabi amb aquestes desigualtats socials que malauradament hi ha al nostre País. 
Actualment Catalunya és una de les regions d'Europa amb més desequilibri social. A Catalunya, potser  per la inèrcia de l'Estat espanyol, conviuen els rics més insolidaris, d’opulència insultant, amb la pobresa infantil, i la de la gent gran. En definitiva, amb la pobresa. Amb joves que s'han de guanyar el futur fora de Catalunya. Amb un atur descontrolat que sembla que fins i tot el nostre govern cultiva, quan permet luxes innecessaris a costa de retallades encara més innecessàries.
La lluita per l'emancipació nacional va lligada, necessàriament amb un estat del benestar que ens estan robant per a regalar-lo als especuladors i a la banca sense escrúpols. Que el nou Estat d'Europa sigui mirall per les altres nacions. Que Catalunya sigui pionera en el redreçament social.
Algú diu que la Via cap a la nostra llibertat nacional ha d’anar deslligada de les reclamacions de més igualtat social. Si volem que la classe treballadora o assalariada s’afegeixi engrescada i entusiasta a la demanda de la naixent República, també ha de tenir veu. 
Es preveuen més sacrificis. El dret a decidir ha de valer en tots els àmbits, i la classe treballadora ha decidit que no permetrà seguir sent explotada per sempre. L'ajuda no ens vindrà del cel.
La Via està posada, la màquina ja corre. No ens podem deixar cap vagó. S’han d’eliminar els cotxes de primera classe amb senyorassos asseguts còmodament en amplis sofàs mentre hi hagi gent dreta.



He collit una rosa
i l’he posada
a la bandera. 

Una rosa roja, del mateix color que la bandera de la lluita obrera.

dijous, 24 d’abril del 2014

Riu de les absències

Corre el riu de les absències
mentre els records, com un comiat,
s’amaguen sota l’aigua.
Vida avall fugen els penediments.
És temps de desglaç,
De sentir el plany del vent
De collir amb la mirada poms d’esperança,
quan els camins duen paisatges canviants.
S’obliden ponts de vells dolors,
si els camins en duen de nous.
Dies de pluja eixamplen els somnis:
llavor de primavera, fruitarà a la tardor.

dimecres, 16 d’abril del 2014

Senyora o senyoreta

- Senyora o senyoreta?
- Senyora.
- Això serà perquè vostè vol! De tant guapa que és vostè... podria ser perfectament soltera.

divendres, 11 d’abril del 2014

Coincidències

Aquesta història no és inventada, és totalment certa. Fa uns 40 anys, concretament un 18 de setembre, el Francesc, que estava enamorat de la Maria va decidir fer el cor fort i confessar-li el seu amor. Ella tenia 16 anys i ell 18.
Li costà, no sabia com començar. Tenia una mica de por de fer el ridícul, o el que era pitjor, de rebre carbasses. De fet, el diumenge anterior ja li havia insinuat alguna cosa, però ella feia veure que no entenia les seves intencions.
Finalment es decidí i li va dir que era la noia que més li agradava de la colla, que l’estimava, que estava enamorat d’ella, i totes aquelles altres coses que un noi diu quan es declara a la noia que estima. D’entrada la Maria li digué que no ho veia clar. Ho va fer amb tacte. “Donem-nos un temps, som massa joves per iniciar una relació”. El Francesc quedà una mica abatut. Abans d’acomiadar-se ella li digué: “Si vols d’aquí un temps... per exemple mig any, ho tornem a enraonar.” 
Eren altres temps, i quan una parella començava a festejar, acostumava a ser per casar-se. A més, aquell no era un bon dia per a la Maria. Ell no ho sabia però havia escollit un dia trist. El 18 de setembre feia un any exacte que s’havia mort el pare de la Maria.
Van seguir sortint juntament amb tota la colla. Anaven d’excursió a la muntanya amb la resta d’amigues i amics. En una d’elles, van anar a la Cerdanya, i al refugi de la Vall Civera, aprofitant una estona que els altres no els escoltaven el Francesc li va recordar que ell seguia tenint els mateixos sentiments, però ella no contestà.
El 8 d’abril de l’any següent, va ser la Maria qui li ho plantejà. “Vem dir que al cap de mig any ho tornaríem a parlar, oi?” I aquell dia, que aquell any va caure dins de la Setmana Santa, en dilluns,  sí que van començar a sortir.
Aquell mateix Dijous Sant van anar junt amb el seu grup de muntanya a l’Estany Gento, al Pallars Jussà, a passar-hi la Setmana Santa.
Era un any de molta neu. I al cap tres anys i mig, el Francesc i la Maria es van casar. El 8 d’abril els portà sort, i cada any el celebraven fins i tot més que la data de casament. 
Fins aquí, aquesta història no té gaire res d’especial.
 Però al cap d’uns 20 anys es va produir un fet inesperat. El pare del Francesc va morir un 8 d’abril, i es va igualar la coincidència. Ell s’havia declarat el 18 de setembre, coincidint, sense saber-ho, amb la data de la mort del pare d’ella. I ella, el 8 d’abril, totalment impossible de predir, el dia de la mort del pare d’ell. 
Esperem que s'acabin les coincidències. Altrament si algun dia la filla que tenen el Francesc i la Maria es declara, ell ja sabria el dia que li tocaria el rebre. Encara sort que no sabria de quin any.

dijous, 3 d’abril del 2014

Flor del taronger

Ens roba la voluntat
I ens emmetzina

La flor del taronger,
la tarongina.
                                               (M. Vicent- J.M. Serrat)   
                     Ja a finals de març la flaire de la flor del taronger encomana  primavera, i ara, a principis d’abril, el perfum és tan dens que aconsellaria a qui tingui por d’enamorar-se que no s’acosti a un taronger florit. L’enamorament és garantit. Amor als insectes que s’hi acosten a festejar les flors, a omplir-se les potes de pol·len. Em sembla que dec ser una mica borinot perquè m’agrada rondar els tarongers quan són florits.
M’ajupo a collir les floretes que han caigut a terra. Me les poso al palmell de la mà i les oloro. Sense voler tanco els ulls, com fan les parelles quan es besen. Després diposito les floretes a l’escriptori de la feina, ben a prop de l’ordinador. Diria que el hardware s’humanitza. 
Amb la olor de la tarongina els mal de caps se suavitzen i els problemes es relativitzen. 
Tenen un perfum que a algú li podria semblar el del gessamí. Certament el gessamí és un competidor potent a l’hora de deixar anar fragància. Potser el guanyaria en intensitat, però per a mi la fragància de la tarongina és més delicada.
La pluja ha fet un escampall de floretes. Jeuen a terra però no han perdut l’olor. Cada dia passo prop de tarongers florits. El taronger és un arbre modèlic. Com que no hi entenc gaire en botànica no comprenc com uns tarongers poden florir mentre uns altres estan ufanosos de fruita madura. O el més extraordinari, que alguns llueixen simultàniament, flors i fruita.
Si un sastre mai aconsegueix fer un vestit d’aquestes flors, qui se’l posi ara en primavera, pot estar segur que anirà més a la moda, que si es vesteix en els grans magatzems que en fan reclam. Em sembla que si algú s’hi vesteix, els paletes des de les bastides deixaran de treballar i l’ompliran de floretes. Encara més! I les flors sempre fan de bon portar.
El meu cor no s'espera i la mirada contempla el rastre de flors del camí que hem fet, del que anem traçant, i del que ens resta. 
Recollirem fruits.
M’he guardat una flor de tarongina i l’he posada a la meva bandera, com si fos l’estel del pol, que guia els caminants i enlluerna com el sol. 
I la revolta serà perfumada.