Margalida i Dani (segon i últim capítol de “Taxi al Zurich”)

Quan arribo a l’estació m’adono que no calia haver corregut tant. El vaixell cap a Maó no surt fins les 23:00. Busco la Margalida i no la veig enlloc. Potser va sortir ahir? Haurà anat amb avió? Com que ja sóc aquí i hi ha bitllets per avui, decideixo esperar.

Mentrestant, rellegeixo uns versos del poema de la llibreta de la Margalida:

Vull sentir el teu cap al meu pit,

que sentis el perfum que m’he posat.

M’agrada la seva lletra. Oloro la llibreta i sento el perfum que s’ha posat. I m’agrada. És molt lleu però tancant els ulls veig la Margalida el dia que em donà el mòbil que em deixava a la taula del Zurich.

Quan salpa el vaixell i els llums de Barcelona queden lluny, llegeixo uns altres versos:

Aquesta nit queda’t aquí

Vull viure amb tu aquest instant.

Quan arribo a Maó vaig a buscar el primer autobús que enllaci amb Ciutadella. Miro per la finestra els marges de pedra i com passen els quilòmetres.

No hem de perdre ni un segon més

Si no l’amor és massa car

M’han indicat que quan fos a ses Voltes no em podia perdre. Entro al seu 

carrer i aviat trobo el número. Obre ella mateixa. Em mira amb la boca oberta.

    - Bon dia Margalida. Et porto la llibreta...

    - I si te presentes abans? - diu ella amb una mirada que no sé si és de 

sorpresa o d’incredulitat.

    - Ah, sí! Em dic Dani, sóc el noi del Zurich... no em recordes?

    - Sí que te record. I com és que has vengut?

    - Bé, no ho sé, he vist la teva adreça a la llibreta i...

    - Passaves per aquí davant i has pensat, mira li dón sa llibreta - em diu 

gairebé tallant-me.

    - Em creia que t’agradaria recuperar-la - li dic.

   - Gracis pel gest. La pories haver enviat per correu.

   - També tenia ganes de tornar-te a veure.

   - Vols entrar? - diu la Margalida mentre acaba d’obrir la porta i amb un gest 

em convida a passar - mumare és fora, està treballant. Vols menjar qualque 

cosa? O prendre un refresc?

   - No t’amoïnis Margalida. No fa gaire que he esmorzat.

    - Al menys beuràs un poc d’aigo?

    - Un got, gràcies.

    - Anava a sa platja. Me pots acompanyar si vols.

    - I tant! - dic. I li xiuxiuejo - “Hem de viure ara i demà, que el temps passat no
 tornarà.

    - T’has après es poema? - Em pregunta mentre agafa la bossa - Aquest no és

 gaire bo.

    -  En fas de més bons?

    - A sa platja te’n diré un de millor.

    - No és temps de banyar-se - li dic, mirant el cel.

    - Idò? No t’agrada caminar per sa vorera de la mar?

    - Amb tu. Segur.

    - Fas rodolins amb es “amb tu”?

Caminem cap els afores de Ciutadella. Xerrem com si ens coneguéssim de 

sempre.

Quan arribem, la Margalida es descalça, deixa les avarques, a la sorra, i apila 

petxines ran de les ones.

   - Què fas? - li pregunto mirant les closques que clava a la sorra.

    - T’he avisat que a sa platja et diria un poema. L’estic dibuixant a s’arena - diu

 alçant-se una mica la faldilla per a que l’onada no li mulli. El tatuatge queda al 
descobert.

   - Puc mirar de prop el llangardaix que dus tatuat?- li dic assenyalant-li la cuixa.

   - Molts pocs l’han vist de prop - diu ella amagant mig somriure. És una espècie protegida.

   - Treu-te la roba, digue’m “t’estimo” i vine amb mi. - li dic mirant-li els ulls.

   - Aquest vers no és literal, no facis trampes - Em diu divertida. I afegeix - És 

una exageració poètica!

Passen les onades, i desfan les petxines que la Margalida havia posat.

    - Quina llàstima - li dic-

    - Aquest ha estat es poema. Un dibuix que sa naturalesa desfà.

    - L’onada no l’ha desfet Margalida, l’ha canviat...

         - Has comprès el que et volia dir, Dani.

        - Em deixaràs que algun dia desfulli una margarida?

    - Si ha de sortir que sí... Quan has de marxar? - em pregunta abaixant la mirada.

    - Avui mateix a s’hora baixa agafo un avió. Demà haig de ser a sa feina.

    - Parles com jo? T’atreveixes amb sa llengo dets menorquins! - Diu tornant a 

mirar-me els ulls.

    - Haurem de quedar al cafè quan tornis a Barcelona, per a que em donis 

classes. Vull perfeccionar es deix.

    - Sa setmana que ve tornaré - Em fa un petó a la galta i em diu a l’orella - Ara 
mateix no se m’acut cap cafè a Barcelona, que sigui un clàssic de trobades, que el 
que s’escriu a una moleskine acabi passant de veritat, que estigui a un lloc cèntric 
i que coneguem tots dos.

     - ...

Participació del blog Fita, (sa darrera, ho promet) per al projecte de la Gemma Sara i altra gent dels blogs, "quedem al Zurich"  Per a més informació visiteu el blog Truquem al Gegant del Pi? de la Gemma Sara

Taxi! Al Zurich.

Per no fer tard a la cita amb la Madeleine, vaig sortir de casa amb temps de sobres. La darrera vegada que ens havíem vist, ella estava distant, freda i potser malhumorada. Fins i tot m’havia retret que anava mal afaitat: “punxes!” em va dir enretirant-me. Per això aquell dia, tot i ser a la tarda, vaig sortir de casa acabat d’afaitar.

En arribar a baix a l’andana del metro, per la gentada que hi havia,  vaig intuir que feia estona que no venia. Pels altaveus avisaven que hi havia una avaria.

Vaig sortir al carrer. “Taxi!” vaig cridar al primer que vaig veure amb el llum verd encès. El conductor em preguntà on anàvem: “al Zurich”. Arrencà de seguida. Era un home xerraire i li vaig explicar que era important arribar-hi abans de les 7 de la tarda. “No t’amoïnis, si no hi ha embussos, encara et sobraran deu minuts”. Em tranquil·litzà, i sense saber com, em vaig adonar que li estava explicant que tenia una cita amb una noia. “Si és per aquest motiu, gas a fons” em digué fent-me un somriure pel retrovisor.

No s’equivocà, i a tres quarts de set em deixava a la cantonada de Pelai amb la Plaça Catalunya. Vaig seure a l’interior, a la taula on ens acostumàvem a trobar amb la Madeleine. Encara no havia arribat. Quan alguna vegada havia arribat ella abans que jo, m’havia adonat que sempre hi havia algú mirant-la. “Admirant-la” pensava jo. I és que la Madeleine és una dona que no passa desapercebuda. Amb la seva cabellera roja ondulada, els seus llavis grossos pintats sempre d’un roig intens, el seu escot imponent, la seva mini-faldilla... A un quart de vuit em vaig començar a impacientar. Vaig buscar el mòbil per fer-li un watsapp, i no el duia. “L’he perdut” vaig pensar, perquè a l’andana del Metro l’havia consultat. L’espera se’m feia llarga. A la taula del costat, una noia escrivia amb bolígraf en una moleskine. De tant en tant em mirava i seguia escrivint. Se’n devia adonar que estava angoixat? 

A les vuit, algú em donà uns tocs a l’espatlla. Unes dècimes de segon vaig creure que era la Madeleine.

    - És teu? - Era el taxista que m’allargava el mòbil.

    - Sí, gràcies... em creia que ja no el trobaria.

    - Sort que encara hi ets - va dir l’home satisfet - un client l’ha trobat al seient del darrere i no sé perquè he pensat que era teu.

   - Vol prendre un cafè? - li vaig dir mentre li oferia la cadira per a que s’assegués.

    - No puc - va dir mentre marxava - Tinc el taxi en doble fila!

Vaig telefonar la Madeleine. No va contestar i li vaig deixar un missatge al contestador, demanant-li que em truqués.
Vaig pagar i vaig sortir del cafè.

    - Et deixes el mòbil - m’avisà des de darrere la noia del moleskine.

    - Gràcies!! - li vaig dir - és la segona vegada que el perdo.

    - Ja ho sé. - em digué amb un accent deliciosament mallorquí, mirant-me amb els seus ulls verds.

L’endemà, sense haver pogut contactar amb la Madeleine vaig tornar al Zurich. Tot estava igual que ahir. Fins i tot la noia del moleskine. Ens saludàrem amb el cap, amb un somriure, el meu ample i el d’ella una mica tímid.

I vaig anar fent això unes quantes tardes, sense l’esperança que es presentés la Madeleine. Ens saludàvem amb la noia de la moleskine, però no ens dèiem res. Un dia que duia faldilla em vaig adonar que a l’exterior de la cuixa hi duia un llangardaix tatuat. Es veu que me’l devia mirar massa descaradament perquè de sobte s’abaixà la faldilla i es posà la jaqueta sobre les cames.

Un dia li caigué la moleskine a terra. Vaig reaccionar tard, ella la recollí abans de donar-me temps a fer un gest de galanteria.

Ahir mateix vaig anar al cafè amb la intenció d’acostar-m’hi, de dir-li alguna cosa. És una noia menuda, de fesomia riallera, cabells castany clar llarg, llis i amb un pentinat despentinat. En arribar-hi, la seva taula era buida. A terra hi havia la moleskine. 

La vaig recollir, i sense obrir-la vaig esperar, mentre em prenia un segon cafè. I un tercer. Com que ella no va tornar, em vaig endur la llibreta amb la intenció de tornar-li l’endemà. 

A la nit no podia dormir i vaig fer allò que no s’ha de fer: llegir-la. Era una mena de diari. Al començament hi havia el seu nom: Margalida. I la seva adreça: carrer de Sant Cristòfol a Ciutadella. Parlava d’un noi que espera la seva xicota... Era jo!! Cap al final explicava que se’n tornava a Menorca. I a les darreres pàgines hi havia escrit un poema.

Sonà el telèfon. Era la Madeleine que em demanava que la disculpés, que demà segur que sí que aniria al Zurich, que quedéssim a la mateixa hora de sempre.

I avui a la tarda, després d’afaitar-me he sortit al carrer i he aturat un taxi. Casualitats de la vida era el mateix taxista.

   - Al Zurich? Em pregunta.

   - No, a l’Estació Marítima!

Participació del blog Fita, (La tercera, amb tota la barra) per al projecte de la Gemma Sara i altra gent dels blogs, "quedem al Zurich"  Per a més informació visiteu el blog Truquem al Gegant del Pi? de la Gemma Sara

9 N - 10 N - 11 N - 12 N ...

Diumenge l’abella va entrar a la flor, el vot a l’urna, i la nostra força de voluntat a la història. Quan acaba una jornada en comença una altra. No cal haver viscut gaire per adonar-nos d’aquesta constant, i el 9 N no és l’excepció.

El que passa és que hi ha diades, i el 9 N ha estat i serà per sempre una d’elles, que ens restaran gravades a la memòria personal i col·lectiva. Com la manifestació del 10 J del 2010, la de l’11 S del 2012, la Via humana de l’11 S del 2013, la V de l’11 S del 2014... 
Hem format un caràcter propi de lluita i resistència.

Com en totes aquestes jornades la varietat d’imatges és immensa. Imatges d’avis que han anat a votar malgrat els impediments propis de l’edat ens han emocionat. La dels voluntaris, amb una paciència i una abnegació il·limitada.

També ha estat emocionant la imatge del polític del seny arrauxat abraçant-se al polític de la rauxa assenyada.

Després han vingut les imatges negatives. Les dels que sabedors d’haver perdut una partida a la que s’han negat a jugar,  ens volen fer creure que l’han guanyada. 
Les imatges del rancor i la mala bava.

Hi ha una altra imatge, que més que negativa intentava ser amenaçadora i que finalment ha esdevingut ridícul, il·lustrada amb un micròfon enganxat amb cel·lo.

L’home de cel·lo es vesteix

amb bosses negres d’escombraries

fa pudor de brossa i plàstic,

és enganxós però no adhesiu.

Té la mirada humida

i es pinta els llavis amb bolígraf.

Menja típex i beu tinta

s’enganxa als diaris madrilenys.

El micròfon s’ha espatllat!

diu el ministre de mal humor.

L’home de cel·lo li ha enganxat

i fa un discurs llefiscós.

El bisbe i el general

se l’enduen a fer el vermut.

Paraules que no sentim,

amenaces que no escoltem.

El cel·lo repara boes i disposicions.

corones, tricorns i peinetes.

Però ja no pot enganxar

voluntats que volen soles

El Pas dels Catalans

Foto: Francesc Julià

Hi ha un coll a la Serra del Cadí, que uneix el Berguedà amb la Cerdanya, que s’anomena “Pas dels Gosolans”.

És costerut, cal un esforç per passar-lo, però si es vigila bé on es posen els peus, no és perillós. Ni tan sols arriscat. Com gairebé sempre, l’esforç és compensat amb la contemplació del Prat d’Aguiló i els cims del Comabona o el Costa Cabirolera del Cadí.

                                                                                                                Foto: Jaume Aparicio

Demà mateix, si se’m permet la metàfora, una majoria d’aquest país farem “el Pas dels Catalans” en el marc del ja mític 9N. Un pas més dels molts que s’han fet cap a la llibertat de Catalunya.

 Foto: Francesc Julià

                                                                                                                  Foto: Francesc Julià

Serà un altre pas en la llarga caminada cap a l’autodeterminació del nostre poble. Un pas que a més de fer-lo amb el peu, també el farem amb la mà, en l’instant en que introduirem la papereta a l’urna.

En el post anterior d’aquest mateix bloc, s’hi poden veure algunes fotografies del comptador lluminós que hi ha instal·lat a la plaça Sant Jaume de Barcelona.

Per motius laborals cada dia hi passava i gairebé cada dia l’he anat fotografiant, fins el dia que marcava que faltaven 3 dies.

Un petit accident, (i disculpeu que parli en primera persona en vigília d’una diada col·lectiva) m’ha impedit seguir-ho fent. Uns companys ho han fet i m’han enviat les tres que faltaven.

                                                                                                                Foto: Francesc Julià

Ha arribat el moment, i demà, tornarem a dir: “Ara és l’hora”, aquestes paraules que fa tants anys que cantem quan entonem “Els Segadors”, i que aquest estiu hem vist a milers de samarretes.

Hem hagut de superar molts obstacles per arribar a peu d’urna.

“...El peu és com la mà

serveix per treballar...”

Això cantava en Jordi Fernando, fa més de 40 anys, als seus seguidors de Sants.

 Degut a la immobilitat del peu, he hagut de viure aquestes darreres hores a casa.

El que escriu això haurà d’anar amb crosses a votar. 

Tant se val! Amb crosses o a peu coix, el vot arribarà a  l’Escola Barrufet, on demà s’impartirà una classe de democràcia.

Com el Pas dels Gosolans, el Pas dels Catalans haurà valgut la pena fer-lo. 

El paisatge que ens espera és infinit.

3 dies

Falten 3 dies per les votacions del 9 N. Han passat molts dies d’ençà que l’ANC i Òmnium Cultural van engegar el lluminós del compte enrere (compte endavant, diuen veus enginyoses) a la Plaça de Sant Jaume.

Dia a dia s'acosta la data i cadascú ho ha viscut amb ànims, desànims, optimisme, derrotisme, il·lusions, emocions, realisme... 

Ho ha somniat interiorment a casa, ho ha proclamat públicament als carrers: vull ser lliure, volem votar. 

Hi ha hagut entrebancs constants, llàgrimes d'emoció, moments de patiment...

Vull un país nou, volem una República independent.

Mirem més endavant que no pas enrere. 

El que fa alguns anys només era una utopia ara és una possibilitat ben real. Gairebé diríem que és més possible assolir la llibertat que no pas quedar-nos a mig camí.

El lluminós no s’atura, els cors no s’aturen, les urnes es preparen.

La població de Catalunya no ha fallat mai quan és imprescindible la seva participació, en aquests esdeveniments. Diumenge serà una nova fita cap a la Idea.

No fallarem.

El fantasma del Zurich (Quedem al Zurich?)

Hi ha alguna relació entre el que vam ser i el que som. Hi ha qui diu que som uns no morts, d’altres ens anomenen fantasmes, esperits o vés a saber què. Un no mort és el mateix que un no viu? Ningú en pot saber la resposta perquè ningú no ha pogut contactar amb mi, ni amb ningú com jo. Tants vidents que hi ha, i no ens veuen. I les bruixes, i els santons ens poden veure? “Romanços!!”

Vaig viure la proclamació de la República Catalana per en Macià. Jo era molt jove quan ell ja era vell. Va durar poc, però va ser un dels dies més profitosos que vaig viure. En una de les manifestacions  que es vivien a la ciutat, hi vaig conèixer l’Anna Nabona. Era una noia de Girona que feia mesos que estudiava belles arts, i el 14 d’abril l’enxampà a Barcelona. Baixàvem per les Rambles tota una colla de joves cantant la Marsellesa. Obrers i estudiants ens abraçàvem espontàniament. Així que vaig veure l’Anna, m’hi vaig anar acostant. Els seus cabells voleiaven amb l’aire de la primavera, i el meu cor bategava amb aquells mateixos aires d’emoció. Teníem la sensació que havia de passar alguna cosa important i pujàrem a la plaça de l’Ajuntament. 

Hi vam arribar a temps per veure sortir en Macià al balcó de la Generalitat, que aquell dia encara era de la Diputació, a saludar els manifestants que ens hi havíem congregat.  Teníem República!! Les abraçades van seguir, i també els petons. Endut per l’excitació del moment, em vaig acostar cap a ella amb la intenció de besar-la. Ella va endevinar la trajectòria dels meus llavis i va girar la cara. El petó es perdé entre la seva cabellera. “Som lliures, però no et prenguis tantes llibertats!” Em digué sense perdre el somriure.

Quan la concentració començà a dissoldre’s i ja ens retiràvem, li vaig demanar a l’Anna si la podia acompanyar. Ella anava amb unes amigues i va dir que era millor que ho deixéssim per un altre dia. “Quedem diumenge a la tarda al Zurich?” Li vaig proposar. I així va començar la nostra amistat, i al cap d’unes setmanes, el nostre amor. Em regalà, emmarcat,  un dibuix que havia fet de la cantonada del Cafè Zurich.

Quan s’acabà el curs, ella hagué de retornar a Girona. Festejàvem per inacabables cartes. Però... seria llarg d’explicar: ens distanciàrem i vam trencar la relació.

Uns anys més endavant, quan va tocar defensar la República, no vaig dubtar ni un moment a allistar-me de voluntari. Encara que l’Anna i jo no érem promesos, li vaig explicar per telèfon que marxava al front. Va venir expressament des de Girona, per acomiadar-se de mi. Li vaig demanar de quedar al Zurich, i si em podia portar una fotografia seva. “Sembles la deessa del Clarà”, li vaig dir quan me la donà.

La guerra es va fer llarga. Primer vaig fer la instrucció a Pins del Vallès, després m’enviaren al Front del Segre, i quan aquest es va trencar, em destinaren a l’Ebre.

L’Anna i jo ens seguíem escrivint. A la darrera carta que va rebre de mi, li deia que quan guanyéssim la guerra, tornaríem a quedar al Zurich, i que aquesta vegada faríem les coses millor. Ella em va contestar que sí, que quedaríem al Zurich a prendre un cafè dels de veritat, dels d’abans de la guerra. Aquella carta ja no la vaig poder contestar. Mentre em dessagnava vaig intentar re-llegir-la...

I vam coincidir al Zurich. En diferents estadis. Ella estava asseguda a una cadira amb la meva darrera carta a les mans, i la llegia. No vaig poder contactar amb ella. Venia sovint, fins que se’n cansà. Per les converses dels altres clients, vaig saber que s’havia posat malalta, segurament per la misèria de la postguerra.

La meva veu no la sent ningú, la meva imatge només la veig jo i algú que també està com jo. 

He passat lustres admirant l’escultura d’en Clarà perquè em recorda l’Anna, i de tant en tant, ens saludem amb l’avi Macià, que espera que algú torni a proclamar la República Catalana. “Aviat, president, més aviat del que es pensa” li dic.

He conegut un altre esperit com jo que sap per on deambula l’Anna. Li he dit que li transmeti aquest missatge: “Quedem al Zurich?” L’espero. Sé del cert que vindrà.

Participació del blog Fita, (La segona, si no és abusar) per al projecte de la Gemma Sara i altra gent dels blogs, "quedem al Zurich"  Per a més informació visiteu el blog Truquem al Gegant del Pi? de la Gemma Sara
(Original del dibuix de la cantonada del Zurich: Antoni Nabona) .