dissabte, 13 de juny del 2015

Una història tancada

Els amants fa mesos que viuen dins d’una bola de vidre. No és una d’aquelles que endevinen el futur. La ciència encara no ha anat tan enllà, però són en les seves mans.
 Si li donen corda sona la música del "Love Story". No volen recordar el final d'aquella pel·lícula.
Un tren gira al voltant d’una de les boles. És una bola musical. Sona “Per a Elisa” de Beethoven, i la música els fa viatjar enllà. 
El maquinista de la locomotora fa dies que ha tocat el xiulet. Com que el trajecte és circular va passant per diferents estacions i els records els retornen al punt de sortida. El fum se’ls endú entre vapors. La via té un destí. Potser és un semi-directe que no s’atura a la propera estació.
El semi-directe passa de llarg l'estació de l'infantesa.


Recorden una estada a Londres, fa anys, quan encara no hi havia la roda gegant de prop del Tàmesi. 
Portaven una promesa ben amagada, encara que era ben visible.
Ara aquesta ciutat també la recorden dins d’una bola de vidre. Els arriba una cançó dels Beatles: "I Want to Hold Your Hand". Tot el que necessiten ara és amor, i s’agafen les mans.













Després de fer un passeig per Alfama i el Chiado escolten fados a una vella taverna del Barri Alt de Lisboa. Com si fos tocat per un petit carilló escolten la música de la “Casa portuguesa”. Entre les notes de la capsa de música els sembla sentir la veu de l’Amàlia Rodrigues. Un fado que esdevé un mal fat. Són records que de tan bons, fan mal. Brinden amb una copa de vi verd. 
S'allunyen dins d'un tramvia vermell, que és el color que han de tenir els tramvies de raça. 
I la ciutat esdevé Lisbola.




Seuen una estona a la plaça de Siena. Demanen una pizza i mentre no els la porten, admiren les banderes medievals que guarneixen la plaça. Tanquen els ulls i passegen per la plaça de la Senyoria de Florència, i per les ruïnes de Roma. En un obrir i tancar d’ulls són al costat d’un petit canal  de  Venèzia. A la capsa de música, ara hi sonen les notes de “Que trista Venèzia”, de l’Aznavour.







Els cau una nevada mentre volten pel bosc d’avets de la Baricauba.
Potser la fada bona acaba amb el mal fat. 


Potser es trenca el vidre que els té empresonats i amb música tocada pels minairons de la Vall Ferrera cavalquen lliures pels boscos d’avets d’Àreu.
 Al galop.
Una història tancada.... amb un final obert.


dilluns, 8 de juny del 2015

Contes d’avis escrits per infants

Ha arribat a les meves mans el llibre “Contes d’avis”, editat per Mediterrània amb dibuixos de Pilarín Bayés, i amb el suport de l'Obra Social Sant Joan de Déu.
Segurament que hi ha poca gent a Catalunya i a la resta dels Països Catalans, que no reconegui immediatament un dibuix o un cartell de la Pilarín Bayés, encara que no vagi signat.
El llibre conté 15 contes, escollits d’entre 2700 originals que es van presentar al dotzè “Premi Pilarin Bayès”. El tema d’enguany eren els avis.
Conec bé una de les aules de primària de l’Escola Pública Sagrada Família de Barcelona que ha participat en aquest llibre, amb el conte "L'avi aventurer".  
Com és natural, al llibre figuren els noms de tots els nens i nenes que han escrit els contes seleccionats.
El conte "L'avi aventurer" és només un exemple.
Els altres 14 contes, escrits per grups d’altres escoles de Catalunya, tenen cadascú el seu títol. Si els 15 contes són molt variats, les il·lustracions de la Pilarin Bayés, també ho són. De ben segur que la dibuixant ha llegit a fons les històries.
No es feina meva fer la crítica, ni tampoc fer-ne publicitat. Només puc dir que a mi m’ha agradat, i de moment no sóc avi i fa bastant que no sóc infant.
No vaig poder assistir-hi en directe i ho vaig haver de mirar per televisió.
Totes les fotografies de l’acte de TV3 a la plaça Catalunya de la diada de Sant Jordi i que apareixen en aquest post, són fetes per alguna mare o algun pare de la mainada del CEIP Sagrada Família.

dimarts, 2 de juny del 2015

Mirades

Mirada

Ictineu

Joguines

Cicatrius

Carrer de les Tàpies a Barcelona

“Gomes i lavajes”

Sagrada Família

Hostafrancs

Carrer d'en Blanco a Sants

El meu carrer

Carrer de la Costa a Badalona

Casa natal d'en Colom


dimecres, 27 de maig del 2015

4 mesos justos

Ahir vaig haver d’agafar el metro de Barcelona. Concretament a la parada Plaça de Sants de la línia blava, vaig veure aquests dos cartells de costat, i vaig fer la fotografia amb el mòbil. 
No és un muntatge. Entrem a una altra dimensió? Indubtablement. Pot passar de tot. Sóc dels que pensen que si els sobiranistes seguim amb pas ferm, com hem fet fins ara, la més que probable nova alcaldessa no serà un obstacle pel procés.  
Quantes vegades hem omplert la plaça de Sant Jaume d’estelades? Amb sol o amb paraigües. De dia o de nit.
Avui he hagut de tornar a agafar el metro i portava la càmera de debò per a fotografiar millor els dos cartells. El de “Poltergeist” encara hi és. El de la Colau ha estat substituït, el mateix dia que ella entrava a l'ajuntament. 
Ja hem fet un pas més a la nova dimensió, a la que ens acosta a la nova República de Catalunya.
Falten 4 mesos justos per les eleccions del 27 S.
Aquí obrim totes les portes.
Amb la Idea sempre intacte
i esperances més que fortes
posem la clau al contacte.

Quatre mesos només falten
correm a tota castanya
els dies salten i salten
per poder marxar d’Espanya.

Al votar no hi ha perill
una Catalunya eterna.
No serà del tot senzill
però serà la més moderna.

Si el vot és sobiranista
Millor encara que el futbol
separats o en una llista
driblar bé i marcar un bon gol.

El món dóna moltes voltes
El present es fa i desfà
Sempre hi ha alguns poca-soltes.
Catalunya ha de marxar.

Catalunya ha de marxar
Tot són entrebancs i penes
Això no es pot aguantar
Si tenim sang a les venes.


                                                                       (C. Rosanas)


dimecres, 20 de maig del 2015

Primavera a Sevilla

La Xènia i el Carles s’arrisquen a tornar-hi. A reviure la primavera andalusa, l’encís d’una tarda de primavera que semblava d’estiu. 
Una tarda viscuda amb intensitat uns mesos abans que la roda que fa girar les estacions se n’adonés. Comproven que no totes les primaveres són iguals.
Busquen les fotografies i fullegen l’àlbum dels records. Moments passats, contra un present d'esglai.
       - Carles te’n recordes quan m’eixugaves les llàgrimes?
    - Xènia, et feia petons salats. - respon mentre li acaricia la galta.
     - Què ens resta estimat? - pregunta ella.
     - Et puc oferir la meva mà. -  diu en Carles mentre li pren i li prem.
    - I jo la meva - diu ella agafant-li l’altra.
       - (La meva incertesa, la meva mà insegura), pensa ell mentre diu en veu alta: “Sempre ens quedarà Sevilla”.
       - “Però això no és París”
     - Et compraré París sencer, amb la seva torre inclosa i tots els ponts del Sena.
      - De moment em conformo amb contemplar el Guadalquivir des de la vora, prop d’un pont.
     Tots dos veuen passar les fotografies, veuen baixar l’aigua del riu:    
      - “El procés d’una malaltia seriosa és com morir-se dues vegades... la que estem passant i la de veritat, la que tard o d’hora ens vencerà.” - No se sap qui dels dos ho ha dit. L’altre contesta:
     - Quantes novel·les has llegit on s’explica que a una parella que s’estima els passa que un dels dos s’ha de morir?
     - Tantes com tu ho has vist en pel·lícules.
       - I tots dos a la vegada? Que el mateix dia, amb una hora de diferència els diagnostiquin una malaltia greu?
    - El lector no s’ho creuria. Això no passa ni al cinema. No hi ha cap guionista que sigui tan innocent d’intentar fer creure a l’espectador una coincidència tan tràgica!
      - Ja ho deia Bécquer. A la primavera sempre tornen les orenetes, però les nostres, “aquelles que se sabien els nostres noms, aquelles, no tornaran”
Se’n van a dormir. El capvespre els ha vençut. Potser la matinada els revifa.

dissabte, 16 de maig del 2015

Aigua de maig

A l’aigua verda
renovada embranzida.
Brolla esperança.

Neven flors blanques
per sobre l’aigua quieta.
I el cigne avança.

Que no s’aturi
l’aigua de maig.
Prec de deessa.

La llum i l'aigua
Enlluernat mirall.
Màgic esguard.

 (Carme Rosanas)