El passat setembre vam passar una setmana a
Sardenya, i dos dies els vam dedicar a visitar la ciutat més oriental del nostre àmbit
lingüístic: l’Alguer.
La ciutat ens rep amb una mica de mestral.
Ens endinsem als carrers i les places del casc antic.
Passegem pels carrerons, els més
populars i també els més comercials, el passeig de sobre les muralles...
Quina diferència d’ànims entre el primer dia que hi
vam estar, i el darrer!
Entremig de les dues visites a l’Alguer, a
Catalunya i concretament a Barcelona van començar les detencions i registres al
Departament d’Economia, per part de la Guàrdia Civil, per intentar aturar el
referèndum de l’1-O.
El segon dia l’Alguer seguia igual d’admirable que
el primer, però nosaltres dúiem la pena a dins.
Encara que fóssim lluny de
casa, ens assabentàvem de la repressió, dels carrers ocupats per la gent, de l’arribada
als ports de Barcelona i Tarragona de vaixells carregats de policia
espanyola... No ens crèiem que un dels vaixells anava tatuat amb el Piolin i
altres dibuixos de la nostra infantesa.
L’Òmnium Cultural de l’Alguer està fent una labor
de recuperació i manteniment de la llengua catalana molt lloable.
L’entrada al Port de Barcelona ens va fer respecte.
Una mica endevinàvem que hauríem de resistir.
Tampoc no ens imaginàvem tanta
violència contra els que van votar el dia del referèndum.
Una de les ciutats més boniques de la Mediterrània
ens portarà sempre records d’incertesa.
Mantenim, però l’esperança de tornar-hi, en temps
més propicis per a la nostra nació.
